Aigües trobades

Transcorregut un segle des de l’aprovació de la central hidroelèctrica de Camarasa, les obres de la qual serien enllestides al cap de cinc anys, en 1922, val la pena descobrir la recòndita raconada als peus de la presa, que amb els seus 92 metres va ser al seu moment la més alta d’Europa.

Un parell de quilòmetres amunt des de la vila de Camarasa, la C-13 travessa el Segre per un modern viaducte. Just abans, un trencall a mà dreta s’endinsa en l’angost paratge del Pont del Pastor, seguint una estreta carretera que passa vora el riu, entre cingles feréstecs, sobretot els que es precipiten des de la serra del Mont-roig, d’un to carnós alternat amb feixes gris cendra. Un plafó hi informa sobre la riquesa natural d’aquell espai protegit, d’una gran diversitat biològica, on el carrascar conviu amb el bosc de ribera i una vegetació rupícola, que significa pròpia d’espadats rocosos, amb una forta presència de comunitats higròfiles, que és com denominen els científics les que es fan en llocs molt humits (rodant pel món sempre s’aprenen paraules noves). Plantes de noms tan curiosos com la corona de rei, l’orella d’os, els gatolins o la petrocoptis pardos, una herbàcia endèmica. Pel que fa a espècies animals: àguila cuabarrada, falcó pelegrí, voltor, duc, blauet, agró roig, bernat pescaire o cabussó emplomallat.

Encara que el trajecte és ideal per fer-lo a peu, sempre ran del curs fluvial i sota pins o arbres riberencs, es poden recórrer en cotxe els seus dos quilòmetres, a poc a poc, en un passeig deliciós, fins a arribar a una placeta davant de la central, on cal girar o aparcar. Val més aparcar, baixar a estirar les cames i deixar-se imbuir de la majestuositat de l’indret. A la base del gegantí mur de formigó de la presa, l’edifici que acull les enormes turbines recorda una fortalesa o un santuari, però amb una teranyina de cables de la llum tot al voltant. En aquest punt d’una bellesa agrest, colpidora, conflueixen els cabals del Segre i la Noguera Pallaresa. Les aigües respectives, sovint de colors diferents, discorren un bon tram en paral·lel, com si no es decidissin a barrejar-se.