Orígens i llegendes del tiramisú

Tots tenim postres preferides entre el gran ventall d’avui dia. Però, entre les predilectes, són molts els que triem el tiramisú. De fet, a moltes cases triem aquest pastís cremós amb gust de cafè i cacau, si hem de celebrar res especial. Tot i això, s’ha de dir que els lleidatans tenim també molt presents el Sacher i el Saint Honoré per als dies festius. Fins i tot per als dies de cada dia, que de bons paladars n’hi ha a totes les cases! Com moltes postres i plats, l’origen no està gaire clar, i per això trobem històries ben diverses i curioses que ens expliquen d’on prové.

Una d’aquestes descriu que va néixer als bordells del Vèneto (nord d’Itàlia) i que servia com a vigoritzant i com a pica-pica. Una altra versió situa l’origen en l’època de Cosme III de Mèdici, com una ofrena, a finals del segle XVII, dels pastissers de Siena al gran duc de la Toscana. Utilitzaven el cafè, que acabava d’arribar a Europa, com a luxe; el cacau, com a símbol de la virilitat, i el mascarpone, com a símbol d’humilitat. Amb aquests tres ingredients conformaven un homenatge al duc. Tot i que la història no és gaire creïble, és una de les més romàntiques. L’última llegenda al voltant del tiramisú, considerada una de les més verídiques, és que va ser inventat per una pastisseria de Torí en ple segle XIX per oferir-lo a Camillo Benso perquè tingués forces per unificar la península Itàlica, desunida en aquella època. Tot i que, si tenim en compte els ingredients que porta aquest pastís, és més difícil de creure.

Així doncs, tenim tres històries i sembla que cap no és certa. Tot plegat dóna un toc més místic a aquest dolç senzill però complex, fet d’un llit de melindros sucats amb cafè espresso i amaretto, un licor d’ametlla amarga d’Itàlia, seguit d’una esponjosa crema de mascarpone amb rovells batuts amb sucre per donar-li més cremositat i textura. Es combinen dos o tres capes de melindros i mascarpone per coronar-ho amb un fantàstic toc final: cacau en pols per damunt de tot.

Si d’orígens n’hi ha diversos, de versions n’hi ha incomptables en formes i textures: en trobarem unes de més fermes, tipus pastís, i d’altres, esponjoses i menys estètiques a la vista. Particularment, aquestes són les que m’agraden més, fent prevaler el gust per davant de l’estètica. Sigui com sigui, si ara pogués menjar-me un bon tiramisú, triaria sens dubte –ho recordo sempre que surt el tema– la versió que en fa un bon amic meu, el Gabriel Jové.