Televisió gastronòmica

S’ha acabat –si a hores d’ara res no ho ha impedit– l’estat d’alarma després de 99 dies, coincidint amb l’entrada oficial a l’estiu. Deixem enrere un trimestre nefast per a tota l’espècie humana globalitzada i un de genial per a la natura plenament desconfinada que si ens ha sotmès en el caos i la desesperança, no seré jo qui us negui que el futur si més no el deixarem com a quelcom incert. Us aconsello que deixeu d’usar els verbs en futur i utilitzeu el present, perquè tot en la vida s’acaba i canvia la llum del dia per la de la nit. Bona mostra n’està sent aquest 2020, que ni els que més intenten complir amb totes les supersticions de Cap d’Any podrien haver imaginat quina mala sort ens depararia aquest final de la segona dècada del segle XXI.

Un dels motius pels quals tinc el privilegi d’escriure en aquesta ja mítica capçalera periodística del nostre pla és la fama que en els darrers anys ens hem guanyat els qui ens dediquem a un dels oficis més antics que hi ha. I la reputació d’aquest humil, fantàstic i duríssim treball (remunerat, però en moltes ocasions mal pagat) ve de la quantitat de programes que des del Con las manos en la masa de RTVE i la reconegudíssima Elena Santonja fins al Bona cuina de TV3 del mític Jaume Pastallé, passant per El menú de cada día del cèlebre Karlos Arguiñano a TVE, que s’ha convertit en el cuiner que ha realitzat més programes de cuina de l’estat, des del 1991 presenta aquest show televisiu que ha passat per les principals cadenes de l’estat. Això sense oblidar el celebradíssim Cuines de Tana Collados i el seu successor, Marc Ribas. I, finalment, hi ha l’star system Michelin que també ha ajudat a donar prestigi a la cuina i als que ens hi dediquem i ha protagonitzat la darrera dècada d’or dels programes de cuina a la televisió. La telerealitat en format de talent show ( MasterChef o Top Chef) o el docureality Pesadilla en la cocina o Joc de Cartes. La qualitat de grans cuineres i cuiners del país, estrellats, assolellats i reconeguts arreu, fan que el nostre ofici estigui en altíssim valor, juntament amb les campanyes de màrqueting que tots aquests programes han fet.

Aquests dies de confinament he descobert el programa en majúscules que conté una mescla de tots aquests xous televisius que us he mencionat anteriorment.

Les carnets de Julie o, en la nostra llengua, Les receptes de la Julie. Cada migdia a La 2 s’emet aquest programa-documental de televisió que la crítica gastronòmica Julie Andrieu, parisenca nascuda el 1974, dirigeix i presenta. El programa és la perfecció de la televisió, perquè mescla una mica de tot: l’espectacle d’una competició justa, el coneixement a través de la didàctica de la Julie, el reportatge dels llocs que visita i l’emotivitat de les històries que s’expliquen a través del fil conductor del programa: la cuina i els seus ingredients.

A través d’aquests factors de les fórmules gastronòmiques de França i més enllà, la Julie ens dóna receptes d’allò més tradicionals a les més modernes amb l’ajuda del xef biestrellat francès Thierry Marx. Enmig d’aquesta cuina ens expliquen l’origen dels ingredients, la història del protagonista del dia o els seus productors. S’alterna la cuina in situ al plató amb petits reportatges als llocs d’origen que ens documenten altres formes d’elaborar l’ingredient protagonista del programa en qüestió. I sempre hi ha un profund coneixement del que es diu.

Programes de cuina n’hi ha molts, i tots guarden d’alguna manera el coneixement d’aquest vell ofici, però de ben segur la Julie us captivarà perquè d’una manera clara i amena ofereix cuina en majúscules, i sí, bona part gastronomia francesa, però... qui va inventar l’art de la cuina?