El futur és incert

Per primer cop farem referència a un disc pòstum. És més complicat de l’habitual, ja que cal saber separar els sentiments cap a l’artista de la seva obra. Si més no, anem a provar-ho.

El protagonista d’avui és una figura clau de la història de la música anglesa moderna, Joe Strummer, conegut per ser al capdavant dels llegendaris The Clash i altres projectes menys coneguts com Flaming Youth, The Latino Rockabilly War, The 101’rs... Avui però, ens centrem en el seu darrer projecte: The Mescaleros.

La vida de Strummer està plena d’anècdotes que fan encara més interessant la seva figura. De jove va ser enterrador; va traslladar-se a viure a Granada fugint dels “errors” que havia comès amb The Clash i ara hi té dedicada una plaça petita.

Ell volia trobar la fossa on va ser enterrat Lorca després de ser assassinat pels feixistes i somiava a obrir una ferreteria. El 1998 va aparèixer a un capítol de South Park i va participar en un spaghetti western titulat Straight to hell –com un tema dels Clash, film dirigit per Alex Cox i gravat a Almeria.

També hi apareixen Courtney Love, Shane MacGowan, Elvis Costello o Grace Jones, entre d’altres.Streetcore va ser editat el 2003 per la californiana Hellcat Records –subsegell d’Epitaph–, una de les labels de referència de les darreres dècades del punk rock americà. Joe Strummer, ja amb The Clash, va deixar constància del seu amor i passió cap a la música jamaicana en temes memorables com Jimmy Jazz o One more dub, però musicalment va sentir-se amb la necessitat d’expressar el seu missatge a través del punk rock.

Ara bé, Strummer mai va tenir problemes per abraçar estils com el rockabilly, l’ska, el rap, el folk o el funk en les diferents bandes en les quals militava. The Mescaleros va ser el darrer projecte.

Va fundar el grup el 1999 i el va mantenir actiu fins al dia que deixar-nos –22 de desembre del 2002– de manera inesperada. Streetcore compta amb deu cançons i comença amb una elèctrica i apassionada Coma Girl que fa que vulguis escoltar-la a volum generós.Altres cançons que val la pena remarcar és la segona del tracklist, Get down Moses, un reggae apte per a tots els públics amb uns cors que conviden a sumar-s’hi.

També hi ha una, poc lluïda però alhora emotiva, versió de Redemption Song de Bob Marley. All in a day recorda més els Clash, una explosió de riffs melòdics i d’actitud semblant a la que tant ens atrapava del quartet de Londres.

The Mescaleros va ser una banda que, de la mà de Joe Strummer, va recuperar amb bon gust les sonoritats de la dècada dels 70 amb capacitat per sonar també actuals. Aquest és un disc que ja té una vintena d’anys, va sortir després de la seua mort.

Un disc en què Joe Strummer va ser fidel a la seua carrera artística.Tanquem la columna amb dues dites seves que ens semblen prou actuals: “el futur és incert” i “pregunta’t si el que fas avui t’apropa al lloc on vols ser demà”. Sí, Streetcore és un disc que val la pena escoltar.