Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
PENSAMENT

Carboneres

  • ANDREU LONCÀ
Actualitzada 13/02/2017 a les 17:37
Carboneres

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Carboneres

Carboneres

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Carboneres

Carboneres

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Carboneres

Al Lliure de Gràcia s’hi ha representat l’obra Davant la jubilació del dramaturg austríac Thomas Bernhard. A escena, Mercè Arànega fa el paper de Vera, una dona vella en cadira de rodes que manté una sublim sobrietat gestual: parla amb les mans, amb els ulls; manté una lucidesa pugnaç. Al seu costat, Marta Angelat representa una germana xerraire que sempre té una dita de son pare als llavis. Atresora el llegat patern. Desa, oculta el passat nazi del germà gran.

Dividida en tres actes, (el segon conclòs amb un vídeo extremat de Lukask Twarkowski, amb música estrident) l’obra, d’inconfusible estil, introdueix l’espectador pacient ­–la representació és d’una gran lentitud– en l’opressiu clima familiar de tres germans. El tercer, i principal, és el senyor Rudolf, president de l’Audiència a punt de jubilar-se. El pretext és una efemèride secreta, clandestina i anual: la commemoració de Heinrich Himmler, un dels capitostos del nazisme.

La gràcia de l’obra és la creixent comprensió del que s’esdevindrà: dos germans d’antiga filiació nazi conviuen una bombolla mental closa i autocomplaent en què les relacions amb els altres, que pensen distint, s’ha fos. O, si més no, la magnífica escena final ho subratlla amb deliberada intenció.

Davant la jubilació és una mostra molt fina de la tasca dels actors –magnífic Pep Cruz tentinejant en una borratxera metafísica!

Una de les crítiques més sagaces apunta cap a la suposada sensibilitat musical dels comandants nazis, cosa que es desmentida per Vera, i et fa somriure. Pot ser llegida com una crítica a l’amnèsia històrica que propugnen els moviments totalitaris –el feixisme de diversa coloració i matisos; també pot ser llegida com una forma de relació psicològica tòxica de dependència verinosa i sentimentaloide. Es dedueix que les dues germanes, tant Vera, postrada en una cadira de rodes des dels darrers bombardeigs americans, com Clara, la germana parladora, la que s’encanta davant les foteses i no sap mirar de fit a fit l’horror dels camps de concentració, són dependents de Rudolf, el flamant jutge impecable, i d’un passat nazi florit però esborrat, paradoxalment, a les carboneres de la clandestinitat durant deu anys per tal d’ocultar-se als judicis .

Mirada a una família nazi alemanya, des del moll de l’os de la derrota. Una fotografia que mostra una ciutat alemanya assolada pels bombardeigs i que, a la vegada, es torna un emblema familiar en què miren tots dos amb posat boví i la mirada buida.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre