Sonia Braga

Encuriosit pel cinema brasiler, que conec poc, he vist el darrer film de Kleber Mendonça Filho, titulat Doña Clara (Aquarius, en portuguès, que relata com un vell bloc de pisos a la vora del mar ha de ser aterrat per fer-hi un nou edifici, en forta competència amb una nova empresa que pressiona per desallotjar el darrer propietari).

Doña Clara és una obra notable per la crítica que fa a les grans empreses immobiliàries de la costa de Pernambuco i, si volen, pel respecte a la vida viscuda amb senderi per la protagonista. Em recordà també la pressió que exercia una constructora sobre una llibreria llogada, a Lleida, en temps d’especulació immobiliària vora l’estació de l’AVE. (Especulació aquella –com totes!– que va ser un miratge enlluernador, passatger, però fal·laç; la susdita llibreria va plegar sense cap compassió pel que havia significat als anys setanta del segle XX: fou una primera llibreria i editora en català, en temps de dictadura.)

Doña Clara m’ha semblat una bella pel·lícula en què Sonia Braga –coneguda entre nosaltres per ser actriu en sèries de la cadena brasilera O Globo–, que podem considerar com una actriu sex symbol de l’àmbit portuguès amb una carrera professional que inclou una sèrie anomenada Gabriela de 1975, que tot adaptant una novel·la famosa de Jorge Amado, tingué audiències multimilionàries i fama en el temps que la televisió era l’únic mitjà dominant.

Sonia Braga, en el declivi de la seua carrera, ha representat un bell personatge pel que té de dignitat personal, i moral. També un altre component de dignitat actoral: l’actriu, que nasqué en 1950, encara és capaç de seduir amb la seua mirada, amb el seu posat, amb el seu gust en el vestir, amb el seu cos, els seus silencis o en el gust per la música i, en cert sentit, es representa a si mateixa en un paper que pot agradar als qui creien que era més banal que no és. Si més no, als crítics i als que hi veuen un reflex especular de la vida d’una dona gran amb ànima, pell morena i lligams.

L’argument del film estableix un debat intel·ligent amb un jove que ha estudiat Economia en les universitats nord-americanes que entén la seua ambició de diner i de poder com una sola prioritat sense cap prevenció en què les coses velles han de ser debolides. Una mena de defensa del present i del futur, a tota ultrança. Joventut i vellesa enfrontades.

L’escena final, inapel·lable, contundent, representa una bella crítica a un capitalisme maquiavèl·lic: ni tots els fins són adequats ni tots els mitjans són bons.

El director ha sabut harmonitzar l’actiu principal amb l’argument principal d’una manera feliç. La vena crítica cap als poderosos és d’agraïment en temps de triomf del capitalisme en què, detall revelador, els joves d’ara coneixen la ciutat de Lleida per les botigues de roba més que no pas per les biblioteques, museus, esglésies o edificis històrics.