SEGRE
Ànima crítica

Ànima críticaSEGRE

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

En l’obra L’ordre du jour del novel·lista Éric Vuillard, al qual van concedir el premi Goncourt d’enguany, s’hi observa una voluntat expressiva en què la literatura és al servei esmolat de l’esperit crític, en especial, aplicat als magnats industrials alemanys dels anys trenta, i en general, als que són al darrere del règim de Hitler. La novel·la parteix d’una reunió secreta de vint-i-quatre personatges críptics, feta el vint de febrer d’un any inconcret, que el narrador va mostrant amb cautela i secret, amb els capitostos del règim nazi per pactar alguna mena d’acord secret que no es comprèn fins al desenllaç de l’obra.

Des del meu punt de vista, aquesta actitud del novel·lista que enfoca, amb secretisme calculat, la crítica als grans industrials que feren costat al Tercer Reich, que n’obtingueren beneficis, que l’expressa amb una forma literaria acurada deu formar part de l’ecosistema cultural francès, per allò dels litigis pendents amb l’Alemanya nazi i per allò de la tradició il·lustrada que mai ha viscut sota la mà de ferro d’una dictadura militar.

El relat que Vuillard ens conta es podria expressar en forma d’assaig històric, es podria contar, si fa o no fa, com un pamflet periodístic, però l’autor ha triat la novel·la més aviat curta per, de forma gradual i calculada, mostrar els inicis extravagants de la segona guerra mundial i expressar com afecten les decisions dels poderosos sobre els petits. És un detall revelador.

Tampoc cal oblidar l’esperit polèmic francès que s’abraona sobre la propaganda política de Joseph Goebels ni tampoc la insistència a relacionar les grans empreses alemanyes dels anys trenta amb les actuals, que sobreviuen. Com ara, entre les més conegudes: l’Opel o la Siemens, o la Bayer, entre moltes altres companyies.

La seua escriptura és una barreja estranya i curiosa de relació precisa i exacta de noms dels que participaren en una reunió –el nirvana de la indústria i les finances alemanyes– i alhora un relat trepidant sobre l’ocupació d’Àustria pels nazis, amb tot de mentides que la propaganda esborrà.

El resultat és una novel·la que no es pot deixar de llegir, malgrat les dificultats lingüístiques –és una novel·la exigent quant al lèxic– i que deixa un cert estat d’estupor de mal explicar en qui llegeix.

L’estupor és el següent: comprendre que les novel·les com ara L'ordre du jour, en l’ecosistema francès, contenen un fort element polític que en el cas català queda sovint molt diluït. L’esfera pública, política i històrica no es pot tocar. Després, comprendre que l’element sentimental, en el pitjor sentit del terme, l’element sentimental edulcorat i anodí, queda del tot reduït a la mínima expressió, al no-res. (Precisament, el contrari que el Premi Planeta ha anat fent en els darrers anys.) Són coses que fan pensar.

Ànima crítica

Ànima críticaSEGRE

tracking