Desitjos i esperances

Hi ha molta música per alimentar la melangia, per tancar-se a l’habitació i fabular, estirat al llit i mirant el sostre, amb la immensitat de l’univers i el sentit de la nostra existència. Música per deixar una llum tènue al racó del menjador i mirar pels finestrals sense fixar-se en res concret de tot el que tenim al davant perquè el cor batega fràgil i encongit com una esponja seca. Cançons tristes per arrossegar els sentiments per terra, melodies fosques per delectar-se en l’enyorança. Un estat voluntari de recolliment que contrasta, com la llum i l’ombra en el negatiu d’una fotografia analògica, amb la solitud forçosa de qui no pot abraçar els seus. Als anys vuitanta els torrons jugaven amb els quintos que tornaven a casa per nadal, amb l’excusa de la crisi hi ha marques que volen vendre cafè amb el retorn per sorpresa del fill que ha emigrat al nord per guanyar-se la vida. Ambdós tornaven per festes amb els seus, gaudien d’un permís o aprofitaven un vol de baix cost per trucar a la porta i fer tots els petons que havien quedat pendents.

Whishing and hoping són desitjos i esperances, cançons carregades d’energia positiva per no defallir en els momens més difícils. Dusty Springfield, Jimy Hendrix, Marvin Gaye, Bill Withers o Etta James. Un temps, moltes revolucions, sentiments. El pop psicodèlic de The Zombies, que surt de les entranyes dels clubs més foscos d’Anglaterra, la veu energètica de Nina Simone i l’elegància de Bobby Darin. La guitarra més blues de Jimmy Hendrix i la dolça energia de Dolly Parton. Melodies inconformistes, llanternes d’esperança sota la llarga penombra del poder. Cançons per passejar entre murs i recordar l’olor de terra mullada, la canalla jugant a la plaça del poble, mirar una pel·lícula al sofà de casa compartint la manta amb la teua parella. Cors plens de desitjos i esperances.