L'autèntic soul de Tennessee

El sud dels Estats Units a mitjans del segle passat no era el millor lloc per viure si eres negre. Tampoc si eres homosexual, comunista, liberal, antiracista, feminista, ecologista o qualsevol altra desviació antinatural que posés en dubte el pensament unidireccional de la gent del Klan. Una majoria social asfixiant, ignorant, avorrida i rancorosa que no va poder evitar, ni amb tota la violència que van exercir contra la diferència i la dissidència, evitar que la comunitat negra s’expressés a través de la música. A partir dels anys cinquanta el Southern Soul es va fer un lloc entre les músiques més populars i allà hi havia els germans Jim Stewart i Estella Axton –ella havia adoptat el nom del marit– per canalitzar tota aquella energia que corria pels carrers polsosos de Tennessee i els altres estats del sud. Aficionats a la música, els dos germans van començar a gravar en un petit estudi de Memphis el 1957 sota el segell Satellite, nom que canvien tres anys més tard per la fructífera Stax, suma de les dues primeres lletres d’Stewart i Axton.

Fusionats amb Volt Records pràcticament des del primer dia, la companyia va ser crucial per a l’auge i popularització de la música negra a partir dels anys seixanta juntament amb Motown, l’altra gran discogràfica del moment. A diferència d’aquesta, Stax va caure en la bancarrota a mitjans dels setanta. Stax està vinculada a noms com Otis Redding, Sam and Dave, Carla Thomas o William Bell, però són molts els artistes que durant els quinze anys llargs que va sobreviure la companyia hi estaven vinculats. La llista compila gairebé 400 temes llençats durant aquests anys, sobretot de blues i soul, però també una mica funky. En aquesta llista hi ha temes incombustibles com After Laughter de Wendy Rene, Let me back in de Little Milton o Short stopping de Vera Brown.