El rellotge biològic

Els ritmes circadiaris són canvis físics, mentals i conductuals que segueixen un cicle diari. Gairebé sempre responen a una lògica llum-foscor i existeixen en la majoria d’éssers vius tant animals com vegetals.

Aquests ritmes es produeixen des de l’interior de l’organisme per molècules específiques que interactuen amb cèl·lules de tot el cos. N’hi ha a tots els teixits, i els gens responsables s’han trobat en ADN tan diferents com l’humà i el d’alguns bolets. En les persones, el director d’aquesta complexa xarxa d’interaccions se situa al cervell, en un nucli anomenat supraquiasmàtic (NSQ) format per unes 20.000 neurones, ubicat i connectat darrere dels ulls, a la regió de l’hipotàlem.

La cronobiologia, tal com s’anomena la disciplina que ho estudia, neix com a tal amb Franz Halberg (1919-2013) un biòleg romanès-nordamericà que a la dècada de 1950 introduí el terme circadiari, un mot que prové del llatí circa (al voltant) i diem (dia). No obstant això, el coneixement de la relació ve dels naturalistes clàssics com Aristòtil o Galè de Pèrgam. Posteriorment, Jean-Jacques Dortous de Mairan (1678-1771), matemàtic i astrònom francès, demostra els ritmes endògens a les plantes el 1729.

Els ritmes circadiaris influeixen en els cicles de son-vigília, el nivell de certes hormones, la gana i la digestió, la temperatura del cos, la tensió arterial i moltes altres funcions corporals. Una alteració d’aquests ritmes s’han relacionat amb malalties cròniques, com l’insomni, l’obesitat, diabetis, depressió i el trastorn bipolar.

La relació entre la baixa insolació i la depressió és ben coneguda des de fa temps. Una metaanàlisi publicada el 2016 fruit de la revisió de deu estudis previs confirmava que l’exposició a la llum durant 30 minuts al dia millorava la depressió major i el trastorn bipolar amb patró estacional.

També està profusament estudiada i comprovada la relació entre els treballs nocturns o canvis de torns rotatius amb els hàbits alimentaris, els trastorns digestius i sexuals.