Onades: el comportament de les pandèmies

S’ha popularitzat el terme “primera onada” per referir-se a l’expansió del SARS-CoV-2 entre els mesos de febrer i abril del 2020. Ara, com es lògic, parlem de “segona onada”. Hi ha poca literatura sobre el comportament tècnic de les pandèmies. Sovint, aquesta té un enfoc més clínic, amb símptomes i signes; o bé humà, amb una mirada sobre les experiències, patiment i impacte socioeconòmic.

Si bé les epidèmies són una constant a la història de la humanitat, és només a partir del segle XIX quan es comença a investigar seriosament el seu origen biològic i la seva mecànica epidemiològica. Estudiar-les és més fàcil amb bacteris com la pesta, la tuberculosi o la lepra que no amb virus, que es poden començar a analitzar al segle XX.

La pandèmia global més ben estudiada es l’anomenada grip espanyola del 1918. Va matar entre 20 i 50 milions de persones, una xifra que varia segons els historiadors consultats, però en allò en què tots coincideixen és que no va durar un any. Entre 1918 i 1920, ara fa 100 anys, va matar a Espanya gairebé 200.000 persones (147.000 el 1918, 21.200 el 1919 i 17.800 el 1920).

L’agent biològic, un virus de tipus grip A, va recombinar-se entre el 1913 i el 1915 en diferents mutacions creant la soca mare del que ara coneixem com la grip porcina H1N1 i l’antecessora de la soca humana que va produir la pandèmia. El virus va ser diagnosticat per primer cop a Kansas (EUA) l’any 1918. Les investigacions posteriors indiquen que era present en campaments militars americans el 1917 i se’n descriuen casos similars el 1916.

La primera fase d’expansió va produir moltes víctimes però el més important és que va disseminar el virus arreu del món. Un cop disseminat, la transmissió persona a persona el mantingué actiu arreu però amb una transmissió baixa. Quan les condicions van ser adients, es va multiplicar i va causar una onada més gran. Un cop les condicions empitjoraren, la seva transmissió va baixar i va quedar més latent fins a la “tercera onada”, que va acabar el 1920, menys letal ja que el nombre de persones immunes era molt major.

Els virus, com tots els agents biològics, es multipliquen quan el medi ho afavoreix fins al punt que ocupen tot l’espai i recursos disponibles. És a dir, fins que no queden hostes per infectar o prou immunitat que protegeixi.