Melodies d'anada i tornada

Es considera una de les primeres músiques de la globalització, una d’aquelles melodies que algú va etiquetar d’anada i tornada perquè va viatjar per Europa, Àfrica i el Carib abans de tornar al Vell Continent. Per a molts catalans sembla que sigui un fenomen local amb epicentre a l’Escala, la veritat és que un dels festivals més importants del món és La Trovada de Habaneras de Mayorga, a la Meseta castellana més estepària. Per a molta gent, dir havaneres implica una dotzena d’homes vestits de mariners, acompanyats d’una guitarra i un rom cremat.

El meu avi, d’Ortega i Monsasterio, considerada el paradigma de l’havanera catalana, és del 1968.

El desenvolupament d’aquest gènere musical, emparentat amb el fado portuguès i el bolero, es produeix per diferents territoris peninsulars durant la segona meitat del segle XIX, encara que hi ha un cert consens al datar la primera havanera a la mateixa capital cubana el 1842. Considerada una evolució natural de la contradansa criolla, la versió cubana de la contradansa francesa i anglesa, popular entre l’aristocràcia europea del segle XVII i XVIII, l’havanera es balanceja com una barca melancòlica. Els grups més populars del principat són Port Bo, els Anxovetes o Peix Fregit. A la llista que us proposem, emperò, hi apareixen cançons poc conegudes que també formen part del repertori. Sílvia Pérez Cruz i Refree fan una versió del Cant dels Ocells que flirteja amb els compassos havaners; un joc que també fan Neus Mar i Emilio Sánchez amb el clàssic Que tinguem sort de Lluís Llach. No hi falten, com no podia ser d’altra manera, Els Cremats amb La barca xica o El llop de mar, Arjau i la seua versió de La Bella Lola, El Mariner de Terra endins. En altres llistes del mateix títol, Havaneres, tampoc hi falten les belles havaneres de Marina Rossell.