La disco i la vida

Cada mes de gener vivim la mateixa ressaca i fem les mateixes refotudes promeses: no comprar els regals durant els dies histèrics abans de festes, no treure el tema de les vacances per no haver de veure on les passen els teus parents rics; no encadenar mai més sopars i dinars durant tres dies seguits en honor i glòria de nostre senyor i de tota la família. Una vegada hem fos la targeta de crèdit, hem engreixat dues talles de pantalons, hem descobert que a l’armari encara hi caben més objectes inútils ben guardats en la seua capsa original, una vegada mirem el calendari i no hi veiem cap pont per travessar el desert fins que no arribi Setmana Santa, aleshores descobreim que la vida és una espiral de misèria plena d’alegres efímeres. El despertador sona cada dia per recordar-te que el món en el qual surfejaves és una il·lusió creada per neurones avorrides que volen evadir-se de la rutina creant universos paral·lels. Et despertes, l’apagues i mentalment obres una calaixera i busques motius per alçar-te. Si una bona cançó ja és una bona raó per alçar-se en dijous, Funky Outta Here és la millor excusa per encarar l’any amb un somriure, amb el millor somriure possible per no defallir. Una sobredosi de sonoritats Motown per agafar els problemes per la cintura i fer veure que els fonem a la pista de ball. Cada matí arrossegues els peus fins al lavabo per rentar-te la cara i després carregues la cafetera de combustible. Kool and the Gang o James Brown són imprescindibles, ningú no gosaria fer una llista de grans èxits del millor discofunk dels setanta sense afegir-hi també Earth, Wind and Fire. Per als iniciats potser és una llista de tòpics, per a la resta és una bona excusa per descobrir altres clàssics com The Gap Band, Lyn Collins o Tom Brown. Tota la llista és una dosi d’energia positiva per sobreviure al llarg hivern lleidatà.