Els pioners de la frontera

Els anomenen els Pioners, els primers que van llençar el passat perquè s’ofegués en les aigües negres de l’Atlàntic amb una sola esperança: guanyar-se un tros de cel a la terra que s’expandia a l’altra banda del riu Hudson, en direcció a Eldorado. Nova York no era lloc per a camperols i calia conquerir les terres dels indis, els pobres i malaguanyats pells roges. La conquesta de l’oest, narrada com una aventura èpica per la indústria de Hollywood al servei de l’orgull nacional, va ser alguna cosa més que la matança de quatre indis, en paraules del ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell. Al creador d’aquesta magnífica llista de country alternatiu, new folk i swam rock amb influències pop millenial, li agrada pensar que aquesta seria la música que escotarien els pioners nord-americans del segle XIX si haguessin tingut Spotify. Homes i dones tan valents com gens empàtics. La veu melosa de Meredith Godreau al tema We will rise again podria ser la d’una noia nascuda en una granja de la costa nord-irlandesa, la sisena de tretze germans, que ha deixat els pares enrere per anar-se’n, amb un farcell de roba i molta fe, i no tornar a mirar enrere mai més. Homes i dones que cantaven melangiosos i esperançats. Gent amb moltes ganes de viure i pocs miraments per la vida dels altres. La cultura folk americana s’ha construït sobre una epopeia de caravanes, revòlvers, bíblies i bourbon. No és fins que la globalització connecta l’Amèrica profunda amb les cultures urbanes de les costes més permeables que es trenquen els tòpics i fusionen sonoritats que fins aleshores ningú havia gosat mesclar. D’aquí surten referents com Johnny Cash o Colter Wall. Veus vellutades com les de First Aid Kids, nassals com les de Tom Tyminsky i trencades com les de Dorothy. Tot massa alternatiu per als bons autèntics pioners.