La pàtria íntima

Al volum Dies de fel i de magrana, que recomanava aquí diumenge passat, Francesc Pané no es limita a aflorar records particulars i col·lectius dels temps de la seva infantesa, joventut i entrada a l’etapa adulta, sinó que ens posa al corrent d’alguns aspectes molt íntims d’una personalitat rica i de vegades complexa (si no fos rica i complexa, no és probable que hagués acabat sent escriptor), com ara la seva flaca per allò que anomena paisatges de l’aigua, sobretot el canal d’Urgell, quan encara no n’havien tallat els arbres dels marges, escenari habitual de les seves poètiques divagacions adolescents i dels seus primers amors, o la passió per la muntanya, a la qual consagra també un capítol sencer, d’un gran interès per als lectors que desconeixem certs detalls d’una activitat física –l’alpinisme– que comporta una determinada actitud mental i que pressuposa dosis elevades d’esforç i de risc, tan gratificant per als que la practiquen.

Però de les “emocions geogràfiques” repassades al llibre, com les dues referides o alguna altra com la fascinació pel mar descoberta ja a una edat més avançada, cap que li hagi deixat un “encuny tan nítid i espiritual” com la sentida per un raconet dels secans que s’estenen entre Arbeca i la Floresta, una fondalada que va de llevant a ponent i que respon al nom de fondo de la Coma, al dir de l’autor un pleonasme perfecte, on el jove Pané es refugiava a badar, reflexionar, llegir, escriure, estudiar les lliçons o guarir-se del “dolor de l’ànima”. Allà, tot sol, entremig de coscolls, ginebrons i algunes alzines, a recer de roques fosques entapissades de líquens, esbandia les cabòries i obtenia consol. El seu record d’aquelles estones de “solitud profitosa” és tan intens i perdurable que, quan algun cop més endavant li han preguntat per la seva pàtria, ell no ha dubtat a respondre que tot just “aquell indret on l’ànima es desperta a les coses profundes del món i els sentits s’obren com la corol·la d’una flor”.

Devia ser en el descrit coster obac on aquella “criatura fràgil, tan tímidament vulnerable, tan pobrament vestida i d’aparença tan desvalguda” va anar covant la determinació de plantar cara a la vida –tal com faria pocs anys més tard, a l’accedir a la universitat–, reivindicar-se com un igual entre iguals i “superar els galls amb un cant encara més alt, o més estrident que no pas el seu”.