x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
NOTES AL MARGE

A cops de fona

  • Vidal Vidal
Actualitzada 13/02/2018 a les 15:40
A cops de fona

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© A cops de fona

ITMAR FABREGAT
A cops de fona

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© A cops de fona

ITMAR FABREGAT
A cops de fona

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© A cops de fona

ITMAR FABREGAT

Els versos certament lapidaris del darrer llibre de Carles M. Sanuy, La condició lítia, bellament editats a Mallorca per AdiA, resulten tan molestos com pedres a la sabata. Alguns fins i tot com pedres al ronyó. Fan patir al llegir-los i encara deu haver sigut més dolorós expulsar-los. Un còlic literari. Versos com diamants, que brillen de puresa però amb arestes vives que tallen. Capten la llum de l’entorn i la projecten enfora, si bé ja no pas clara sinó fosca. No és precisament una poesia jovial, que desprengui optimisme, més aviat “l’eco somort / dels dies / d’algú altre / que potser ja ni recordes”. Si el Màrius Torres d’El combat dels poetes entenia els versos com sagetes disparades per “sagitaris damnats”, amb Sanuy adquireixen la condició mineral idònia per carregar fones.

Conscient que anem morint sense adonar-nos-en, el poeta tria desfer-se del “llast pesant de la memòria” i adoptar l’actitud vital d’una serp que es protegeix del fred i la intempèrie als marges més obscurs de l’existència pròpia: mudar la pell i amagar-se sota les pedres, “amatent només / a la cadència / del cos i de la sang”. Sobreviure a penes. Deixar-se endur pel corrent. Surar immòbil a flor d’aigua. Habitar “en el silenci / d’una branca morta”. Permetre, sense oferir resistència, que el pas dels anys vagi tatuant la seva empremta inesborrable a les escates de l’ofidi en què acabem convertint-nos.

En un mon interior tan desolat que ja tan sols alberga la “consistència volàtil de la cendra”, mentre presenciem “la lenta descomposició dels granits i les calcàries”, de tot allò que havíem cregut sòlid, s’imposa la “lògica inapel·lable de les pedres”. Un home les recull a la vora d’un camí, les classifica per volums i formes, en ressegueix les rugositats amb el dit i se les mira com si esperés “copsar-ne la veritat oculta”.

A l’epíleg d’aquest volum breu però intens, sense treva, de poemes desproveïts de puntuació i majúscules, polits com còdols i durs com el marbre, autèntiques escultures cisellades directament a la roca de l’experiència sovint decebedora de l’edat madura, Jaume C. Pons Alorda qualifica l’autor balaguerí, com no podia ser d’una altra manera, de poeta de pedra picada, que modula “com si fossin matèrics” uns versos extrems i radicals, en què cobren protagonisme, buidor i marginalitat els espais abandonats i el “temps en blanc”.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre