x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Sírius, l'estel més brillant de la nit

  • PER SALVADOR RIBAS
Actualitzada 12/01/2022 a les 17:32
Sírius

Sírius

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Sírius

NASA

Quan arriba l’hivern és el moment en què tenim ben visible l’estel Sírius, que és el més brillant del cel després del Sol. En el cel nocturn només es veu per la Lluna i alguns planetes, i per tant és relativament fàcil d’identificar-lo i veure’l a simple vist les nits més fredes de l’any.

La seva destacada brillantor en el cel és fruit de la combinació de ser intrínsecament brillant i alhora estar situat molt a prop de la nostra posició a l’espai. Sírius és la cinquena estrella més propera al Sistema Solar, a uns vuit i anys mig llum de la Terra, més o menys el doble del sistema més proper a nosaltres que coneixem com Alfa Centauri.

Per tal de localitzar-la en el cel hem d’identificar la constel·lació de Canis Major o el Ca Major, un dels gossos que acompanyen el caçador Orió. Precisament la millor manera de localitzar Sírius és a partir del Cinturó d’Orió, un grupet de tres estels que entre els diversos noms populars que reben hi ha el dels Tres Reis d’Orient. Si tracem una línia imaginària seguint des del Cinturó d’Orió i l’estenem cap a l’horitzó acabem trobant un punt molt brillant, Sírius.

Sírius, a igual que en la majoria d’estels de la nostra galàxia, no és un estel solitari sinó que és un sistema estel·lar múltiple, en aquest cas de tipus doble format per les anomenades Sírius A i Sírius B. La primera component (A) és la responsable de la brillantor visible de l’estrella, ja que es tracta d’una estrella en edat adulta amb una temperatura superficial notablement més alta que el Sol, de vora 10.000 graus i amb el doble de massa del Sol.

A una posició equivalent a la que té Urà en el nostre Sistema Solar, trobem la segona component (B). En aquest cas es tracta d’un objecte que ja es considera un romanent estel·lar, una nana blanca. Això és un estadi final de l’evolució estel·lar on ja no es produeix energia en reaccions termonuclears i, per tant, malgrat tenir una temperatura de 25.000 graus en superfície, només emet radiació tèrmica i per tant és molt més dèbil que la seva component principal. Segons els models evolutius podem saber que aquesta segona component era inicialment la més brillant, amb unes 5 vegades la massa del Sol, i que va acabar el seu combustible fa uns 120 milions d’any i va anar passant cap a l’estadi de nana blanca amb una mida final semblant a la de la Terra però amb una massa residual com la del nostre Sol.

Sabies que...?
Com a objecte molt brillant en el cel ha servit de referència per a moltes cultures per tal d’identificar moments de l’any. Així, els primers dies que es veu just abans de la sortida de Sol, després d’estar uns dies sense veure’s en cap moment, el que es coneix com ortus helíac, servia als egipcis per anunciar la inundació del Nil, als grecs per l’inici de l’estiu i als polinesis per l’inici de l’hivern. 
Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre