Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

ENTREVISTA

Francesco Tonucci: «El que calen són bons mestres, no noves lleis»

  • S.E.
Actualitzada 23/11/2016 a les 13:55
El des d’avui nou doctor ‘honoris causa’ de la UdL defensa que els nens han de ser els protagonistes del seu desenvolupament a l’escola, la família i la ciutat, i creu que l’educació no està avançant, sinó retrocedint
«El que calen són bons mestres, no noves lleis»

«El que calen són bons mestres, no noves lleis»

Entrevista amb Francesco Tonucci 5

Entrevista amb Francesco Tonucci

Francesco Tonucci: «El que calen són bons mestres, no noves lleis»

Magdalena Altisent

Fa cinc dècades que diu que l’educació ha de canviar.
I no canvia.

En alguna cosa sí que deu haver canviat.
L’escola dels meus fills era millor que la de la meua néta, que s’assembla molt més a la meua. Van desapareixent coses com sortir a conèixer el medi, els artesans del barri, convidar gent al col·legi o anar a recollir coses al camp. Igual que els nens estan vivint malament en la família, sense poder sortir de casa per por del que els pot succeir. L’educació s’està retardant, en lloc d’avançar.

Per què?
Una causa és que s’ha perdut la relació entre família i escola. La família es posa amb els fills en actitud gairebé sindicalista, de defensa sempre dels fills. El contrari del que era en la meua infantesa, quan la família era l’aliada de l’escola. Tu sabies que si passava res dolent a l’escola, seria pitjor a casa. I això mantenia totes dos en un prestigi alt. Avui dia, el risc és que es desprestigien l’una amb l’altra. És prou comú que un nen arribi a casa amb una mala nota i el pare li digui: “Tranquil , que demà aniré jo al col·legi.” És una amenaça, no pas una preocupació.

Es fa massa cas als nens o massa poc?
Crec que s’estan equivocant els pares i l’escola. L’opinió política és que l’escola es pot canviar amb reformes, i això és una il·lusió. Una reforma, l’escola la rep sempre com una cosa que ja han fet sempre. Les lleis poden ser perfectes, però si qui les rep no està format, no serveix de res i, lamentablement, no ha canviat la formació dels mestres. El que ens falta són bons mestres, no noves lleis. Si pensem que a l’escola l’alumne ha de ser el protagonista, com jo penso, qui estudia Magisteri ha de ser el protagonista de la seua formació. Si creiem que ha de ser científica i no dogmàtica, doncs a la universitat no només cal prendre notes i repetir-les en els exàmens. Així s’aprèn a fer l’escola d’ara, que no porta enlloc.

Hi haurà famílies que pensaran que amb un nou model d’escola el seu fill no aprendrà prou.
Els nens ara s’avorreixen a l’escola. Els pares haurien de reflexionar sobre què estan aprenent en una escola on els mestres dicten lliçons, hi ha llibres de text, deures a la tarda... Si sumem el que aprèn un alumne en deu anys, és molt poc. I la majoria, s’aprèn a desgrat. A Itàlia tenim un trenta per cent de joves analfabets funcionals, que van aprendre a llegir i escriure però no ho utilitzen mai. A més, què entenem per aprendre? La meua néta va a una escola on només hi ha sis italians a la seua classe i, en aquest tipus d’escola, els nens aprenen molt, perquè és un ambient molt ric. El món és d’allò més variat i les escoles o són per a tothom o no són escoles. M’agradaria també barrejar les edats.

Caldria reeducar així els pares i els mestres?
El principi que ho hauria de fer fàcil és reconèixer el paper de protagonista dels nens. Moltes vegades, els pares trien les seues activitats segons el seu propi somni. “Com que jo no vaig poder, ell ha de fer-ho”, pensen. Jo recomano deixar-los temps lliure perquè juguin, perquè així es revela la seua naturalesa. I a l’escola, el mateix. Hi ha llengües, matemàtiques i ciències. Si encaixes, tens èxit, i si vas nàixer amb altres competències, fracasses. La responsabilitat és del professor. L’escola ha de ser capaç per a cada un, no per a tots igual. Si els nens estan contents, aprenen més. Hi ha expectatives de canvi, però sembla que els polítics no s’assabenten del que diu la ciència, en què l’edat més important són els primers anys.

Vostè defensa que els nens han de ser els protagonistes també a la ciutat.
Les ciutats estan pensades per als adults treballadors i els seus cotxes, no per a tothom. I els nens es rebel·len. És un deure social tornar l’espai públic a la gent. No volen una plaça amb jocs tancada, això és una manera d’excloure’ls. Com si els nens no sabessin jugar sense tobogans... Demanen una ciutat diferent.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre