Sense feina i sense sostre

Nou del matí a la Casa de Fusta del carrer Cavallers, al Centre Històric. El Mali, un senegalès de 33 anys, sosté un cafè mentre la resta dels companys fan cua per carregar els telèfons mòbils en un endoll proper que sobresurt d’un edifici. Ell és un dels milers de persones que han vingut a la recerca de feina a la campanya de la fruita de Lleida, però, igual que un centenar, es troba sense feina i dormint al carrer. “Vaig arribar l’11 de maig amb cinc amics més des d’Andalusia i no hi ha hagut manera de trobar feina”, lamenta el Mali mentre s’acaba el cafè assegut en una de les lleixes de la Casa de Fusta, juntament amb quatre amics. El principal obstacle per trobar una feina és molt simple: no té papers. “Sabia que seria un problema, però no vaig imaginar que fos tan gran perquè al final sempre trobes alguna cosa, ens van dir que aquí es necessitaria molta mà d’obra, però veiem que ho van exagerar, ens van enganyar i ara estem aquí sense res i al carrer, tant de bo pogués pagar-me una habitació, però ara mateix no tinc més remei”, assegura.

La seua situació és la mateixa que la de molts dels seus companys, que van venir des d’altres punts de l’Estat, malgrat que teòricament l’estat d’alarma els impedia poder-ho fer, convençuts que aquí podrien treballar.

“He estat pare fa poc i necessito treballar del que sigui, dormiré on pugui”, diu un temporer

“El cert és que les patronals agràries van ser molt alarmistes i fins i tot algunes entitats van assegurar davant dels mitjans de comunicació que si venien es regularitzaria la situació dels temporers”, assenyala Gemma Casal, representant de la plataforma Fruita amb Justícia Social. “Ara veiem les conseqüències, però no tots els que estan al carrer estan aturats o no tenen papers.”

Els assentaments de persones sense sostre als carrers del Barri Antic s’han convertit en una constant estiu rere estiu i els veïns els veuen amb tristesa i indignació. “És una vergonya i és denigrant el que cada any passa a Lleida”, critica Òscar Lanza, de la plataforma veïnal Som Veïns. “Necessiten un espai digne perquè aquesta situació els perjudica a ells i als veïns, que ja tenim molts problemes al barri”, afirma. I és que subratlla que la brutícia, el tràfic de drogues i l’exclusió social regnen al Barri Antic, que antany era un centre d’activitat comercial, per la qual cosa els veïns s’estan mobilitzant tant per millorar la vida dels que acampen al carrer com la dels residents al barri. “Necessiten un allotjament en condicions i nosaltres una sèrie d’actuacions, perquè al final acabarà sent insuportable viure aquí”, afegeix Lanza.

El descens als inferns del Barri Antic és un problema que s’arrossega des de fa anys sense que els successius governs municipals hagin aconseguit posar-hi remei, malgrat que tots han proclamat que era un dels seus objectius. El mateix diu l’actual, tot i que els veïns que es van manifestar divendres denuncien la seua inacció. “Volem recuperar el Barri Antic, però les coses no se solucionen d’un any per l’altre”, justifica la tinenta d’alcalde i portaveu municipal, Jordina Freixanet, que afegeix que “estem descentralitzant els serveis socials com l’oficina de temporers, que hem posat al pavelló 3 de la Fira, a Cappont”. Aquest pavelló no convenç gaires d’aquests aspirants a temporers que actualment només són sensesostre. “Jo vaig passar-hi una nit i no hi he tornat, només utilitzo la consigna i les dutxes i prefereixo descansar amb coneguts a la Casa de Fusta”, diu el Mali. I és que també és un fet que alguns temporers prefereixen dormir al ras per enviar tots els diners a les famílies abans que pagar-se una habitació, expliquen alguns temporers i corroboren fonts del sector agrari.

A les sis de la tarda obre l’oficina de temporers de Cappont i l’Ahmed, un marroquí de 41 anys, espera a la porta. Ha trobat feina a través d’una empresa de treball temporal (ETT), que li dóna un sou però no un sostre, i ha de pernoctar al pavelló fins a cobrar i trobar una habitació. “Vaig anar a Andalusia i vaig venir amb tren a Lleida perquè necessito treballar com sigui, la meua família és a Tarragona i he estat pare fa poc, treballaré del que sigui i dormiré on pugui per ella”, comenta entre llàgrimes. “Tant de bo hi hagués un alberg, però per ara hauré de dormir al pavelló”, afegeix instants abans d’entrar.

La història del Mali i l’Ahmed no és, per desgràcia, ni nova ni sorprenent a Lleida. Desafortunadament, és el calvari de cada temporada.

La problemàtica dels temporers també ha provocat acusacions de racisme per part d’alguns col·lectius a veïns del Barri Antic i agricultors. “No és racisme, volem el millor per a ells, és la falta de voluntat i diners per solucionar aquest problema perpetu”, recalca Lanza.