Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Miquel Molina
Director adjunt de ‘La Vanguardia’

Periodista i escriptor barceloní. Va començar la seua carrera a SEGRE. També ha treballat a El Periódico de Aragón i, posteriorment, a La Vanguardia

De Lleida-1 a la plaça Roja

Actualitzada 04/12/2017 a les 15:35
Molina

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Molina

Miquel Molina

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Miquel Molina

SEGRE
Aquest article arrenca uns mesos abans del meu aterratge a SEGRE, quan una professora el nom de la qual no val la pena recordar va advertir els seus alumnes que el periodisme de les redaccions bullicioses i les nits en blanc prenent cafè havia passat a la història, que era cosa de les pel·lícules. “Ara ja es treballa des de casa i en horari d’oficina”, va sentenciar amb seguretat. Això succeïa la primavera del 1986, a Bellaterra. Vaig recordar aquella professora mesos després, quan, treballant ja per a SEGRE, feia guàrdia davant la presó (llavors Lleida-1) juntament amb la fotògrafa Mercè Gili.

Era una nit gèlida. La Mercè s’estrenava també en el periodisme d’hores mortes. No recordo quant de temps vam passar-hi, però no va ser fins ben entrada la matinada que va aparèixer, entre la boira, el furgó que transportava detingut José María Ruiz Mateos. Per descomptat, hi va haver més nits en blanc sostingudes per infecte cafè de màquina i rematades amb esmorzars en bars de carretera.
 
Les jornades electorals abans d’internet ens van fer passar moltes nits en blanc

Recordo ara la detenció de l’assassí de Maials, els bombardejos americans de la Primera Guerra del Golf o les eternes jornades electorals de l’era preinternet, quan encara era cert allò que “la nit serà molt llarga”. I, en cada una d’aquelles ocasions, recordava aquella professora. Com podia impartir una assignatura com aquella algú que no havia trepitjat mai una redacció? Aquell 1986, també vaig descobrir que no hi ha fronteres entre la informació local, nacional i global, que el sostre se l’estableix cada periodista i cada mitjà. SEGRE n’era un bon exemple.

Als joves periodistes que coincidíem allà ens motivava de la mateixa manera un assassinat en un poble de les Garrigues que un atemptat d’ETA a Barcelona o una guerra a l’altre extrem del món. L’objectiu era brindar la informació més exhaustiva possible. Durant anys, vaig guardar l’exemplar del diari de l’endemà de la matança d’Hipercor. No recordo quantes pàgines vam fer (la relíquia es va perdre en algun trasllat): set, deu, dotze? Però de segur que vam estar a l’alçada de diaris amb molts més mitjans que el nostre.

Algun dia, vam anar més lluny i tot. Per exemple, quan el guillat alemany Mathias Rust va aterrar amb la seva avioneta a la plaça Roja de Moscou. Va ser el 1987. Després d’una assembleària discussió, la redacció de SEGRE va intuir que aquella notícia suposava un abans i un després per al poder militar soviètic i va apostar per publicar gran la història.

Efectivament, les setmanes següents, Gorbatxov aprofitaria l’incident per enderrocar els obstacles finals per a la seva perestroika. En algun prestigiós mitjà de Barcelona, la història es va despatxar en un breu.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre