Mitja vida a SEGRE aprenent cada dia

Ja ho puc dir clar i català: m’he passat mitja vida a SEGRE. Així, literalment, sense metàfores ni eufemismes. Vint-i-sis anys dels cinquanta- dos que em cauran ben aviat en una casa que, inevitablement, considero com a meva i, tot i que no tot han estat flors i violes, m’hi he format i hi he crescut professionalment i personal. Vaig arribar a aquesta redacció l’1 de setembre del 1991, procedent del Diari de Lleida, on exercia de cap d’Esports i del qual guardo també molts bons records. O sigui que el 1992, l’any sobre el qual escric aquest article, feia només uns mesos que era a SEGRE, on vaig començar amb una il·lusió que no he perdut mai, tot i que, com passa a la vida, hi ha algunes etapes millors que d’altres. Il·lusió i vocació –perquè el periodisme és absolutament vocacional– són dos paraules que acompanyen de forma intrínseca la nostra professió.

La premsa de proximitat té cada cop més sentit i, de vegades, la feina no és gens fàcil

El 1992 va ser l’any de Barcelona i els seus Jocs, els nostres Jocs. Tot va girar al voltant d’aquest esdeveniment i van ser uns temps molt diferents dels actuals. No són bons temps per a nosaltres, els periodistes, tan devaluada com s’ha tornat en els últims temps la nostra feina. A Espanya, sovinteja un periodisme de trinxeres, de bàndols, de desprestigi de l’adversari, no d’explicar la realitat tal com és, amb rigor, veracitat i independència. Cal fer autocrítica. De vegades, fa l’efecte que hi ha periodistes als quals ha deixat d’importar la veritat real. Tenen la seva pròpia veritat i l’únic que els importa és que no siguin desmentits o corregits. Es trepitja cada cop menys el carrer i l’aparició del fenomen de les xarxes socials ha contribuït a enterbolir encara més el panorama.

Hi ha hagut gent que ha hagut de desmentir la seva pròpia mort, reflectida per mitjans de comunicació perquè ho havien llegit a les xarxes socials i no s’havien molestat a contrastar-ho, la qual cosa és el fonament bàsic de tot bon periodista, per poder donar abans que ningú la notícia.

Per això, cal fer una reflexió profunda i apostar per recuperar els valors bàsics i elementals del periodisme. Per poder superar la crisi del sector (la conjuntural econòmica i la tecnològica, que ens obliga a canviar el xip i adaptar-nos a la nova realitat), hem d’atreure els joves, hem d’apropar-nos més a les persones. I és aquí on crec que a SEGRE tenim el repte de continuar la tasca amb el mateix esperit que ens caracteritza des de fa 35 anys. De fet, SEGRE no seria possible sense una plantilla de companys professionals que són un orgull, i treballar en aquesta casa és fer gairebé un doctorat. Per això ha estat també una plataforma de llançament de magnífics professionals, autèntics referents. La premsa de proximitat té cada cop més sentit, perquè, al cap i a la fi, els problemes quotidians són la màxima prioritat per a la gent. I, de vegades, la feina no és gens fàcil. Això no és Madrid, ni Barcelona. Aquí es coneix tothom.