Mantenir l'essència

Enguany celebrem el trenta-cinquè aniversari del naixement d’aquest nostre diari, que, sens dubte, ha marcat tant generacions de lectors com fornades de periodistes del territori. Entre els darrers, uns han trepitjat només de passada la redacció, mentre que d’altres hi hem trobat el nostre lloc gairebé des de l’inici. En el meu cas, començant-hi a col·laborar gairebé fa trenta anys, compaginant-ho amb els estudis i adquirint una experiència que el pas del temps m’ha fet evident que sempre és poca.

Hi hem madurat personalment i també professionalment, esclar. En tots aquests anys, l’objectiu darrer del periodisme s’ha mantingut, però els mitjans per aconseguir-lo han canviat vertiginosament, gràcies a les noves tecnologies. Els que fa anys que ens dediquem a l’ofici recordem –amb un punt de nostàlgia, és cert– les petites gestes que suposava anar a cobrir una notícia. En l’àmbit dels esports, que és el que he viscut en primera persona, els novells començàvem anant a cobrir partits amb una migradesa de mitjans impensable per als periodistes d’avui dia: anotant les dades en una llibreteta i amb el bolígraf Bic de rigor a la butxaca, i passant les cròniques als companys de la redacció des d’una d’aquelles cabines telefòniques que ara ja són arcaiques peces de museu. Ni telèfons mòbils, ni ordinadors portàtils, ni internet. Encara havia de ploure molt.

He tingut la sort de viure moments màgics en què l’afició i la professió s’identifiquen

El salt tecnològic ha estat espectacular, com també ho ha estat el salt qualitatiu en el món esportiu local: noves infraestructures, nous equips i nous noms propis que han posat el llistó de Lleida ben amunt. Personalment, un dels esdeveniments que recordo com si fos ara és la roda de premsa celebrada el 18 de juliol del 1997 per anunciar el naixement del Club Esportiu Lleida Basquetbol, que –qui ens ho havia de dir– acabaria aconseguint l’ascens a la Lliga ACB. El bàsquet lleidatà s’obria al món i jo tenia el privilegi de ser-ne un testimoni presencial, en un d’aquells moments màgics a la vida laboral en què l’afició i la professió s’identifiquen.

L’altre gran moment de la meva carrera professional té un nom propi: Marc Màrquez. Una quinzena d’anys enrere, aquell intrèpid marrec que amb prou feines tocava de peus a terra quan s’enfilava a la moto va ser tot un descobriment. Era qüestió de temps que acabés sent un campió. No oblidaré mai aquell 7 de novembre del 2010, al circuit de Xest, on vaig ser testimoni del primer títol mundial del Marc, que vaig viure quasi com un fan més. Era el primer dels cinc que vindrien.

Podríem donar molts més exemples, esclar, perquè al capdavall són trenta-cinc anys de notícies i de canvis. Canvis en el món de l’esport a Lleida, canvis en l’ofici de periodista i canvis en aquest diari SEGRE que, al meu parer, s’ha anat adaptant als nous temps de la millor manera: reinventant les formes, però mantenint l’essència.