x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

OBITUARI
  • Luis Besa Recasens

Déu, Pàtria i Rei

Actualitzada 23/01/2019 a les 15:38
Juan Besa Esteve

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Juan Besa Esteve

HA MORT als 83 anys d’edat, víctima d’una insuficiència pulmonar, Juan Besa Esteve, advocat i polític lleidatà.

Fill de Teresa Esteve i Esteve, de família humil originària de Torrebesses, i de Lluís Besa i Cantarell, fill d’una benestant família lleidatana, regidor per la Comunió Tradicionalista entre 1931 i 1934 i afusellat pel Front Popular el 1936. Juan Besa va créixer, doncs, com a “fill de caigut”. Títol que, a diferència de l’ocorregut amb tants altres orfes del bàndol perdedor, aparellava “prestigi” social i la protecció del règim. Becat pel Banco Hispano Americano va cursar estudis de Dret a Madrid, on es va implicar amb les Joventuts Carlines, llavors formació il·legal, i va ser arrestat en diverses ocasions. Convé aclarir que no per il·legal, el carlisme deixava de procedir del bàndol vencedor. El tracte als activistes del rei Xavier era molt diferent de l’ofert als de les formacions d’esquerres. L’habitual era saldar-ho amb multes, reganys del comissari i sortir a la Picota de los gamberros del diari ABC. Incomprensió social i disgustos.

Com a curiositat, val a explicar que el 1962 el van enviar a Atenes a repartir propaganda antifranquista en el casament del príncep Joan Carles amb Sofia de Grècia. De tornada a Lleida, les seues activitats proselitistes a Acció Catòlica i en el carlisme local van motivar una espiral d’acomiadaments dels quals no va sortir fins a aprovar oposicions de lletrat de l’organització sindical.

Es va casar amb Maria Antònia Recasens Solé, amb la qual va tenir quatre fills, Maria Antonia, Luis, Clara i Joan. Cap al 1965, el franquisme va bascular cap a un joancarlisme inassumible per als carlins, que van reaccionar amb un gir ideològic amarat de l’obrerisme del Concili Vaticà II. Del “Déu, Pàtria i Rei” van passar a defensar una transició democràtica amb elements foralistes i obreristes. Això va estrènyer el seu contacte amb l’oposició local –que no era gaire– al règim. Comissions Obreres, sectors catalanistes, comunistes, liberals... Un totum revolutum que va impulsar la candidatura de Besa a les eleccions pel terç familiar a les Corts, el 1969 en solitari, i el 1972 amb el també advocat Joaquim Arana. Sense possibilitats de batre els candidats oficials, malgrat tot van obtenir bons resultats.

Hi va haver també altres conseqüències. En un míting van reclamar una democràcia real i l’estat federal entre crítiques a Franco, que pel seu caràcter públic van derivar en denúncia per “propaganda il·legal” davant del Tribunal d’Ordre Públic, penat amb un mínim de dos anys de presó. Recordo que a finals d’aquell any (llavors jo tenia set anys) el meu pare em va despertar molt aviat. Em va fer un petó, em va explicar que se n’anava a Madrid, on l’havien de jutjar, i que si anaven mal dades no em veuria en dos anys. Aquest és un dels records més emotius que en tinc. Els van absoldre. El TOP considerava que demanar la democràcia i la reforma “des de dins del règim” no era delicte, encara que el plet i el rebuig social van suposar una important sagnia econòmica i professional. Però Juan Besa va seguir estant al cas, ja clarament enquadrat en l’oposició “no revolucionària” al franquisme, que incloïa des de socialistes fins a nacionalistes catalans.

Ja en democràcia, amb el carlisme mort, el 1977, el meu pare va acceptar encapçalar juntament amb l’advocat monarquicocatalanista Simeó Miquel una candidatura per la Democràcia Cristiana-UDC per Lleida. Sense èxit. El 1981, la UCD el va fitxar per al primer Parlament de Catalunya i va resultar elegit. El meu pare no encaixava amb cap partit. En algunes qüestions tirava a socialista, però en gairebé totes les altres era enormement conservador, espanyolista i ultracatòlic. Es va fer del PP, on va ocupar –molt a pesar seu– una posició residual. Era un home honest, lliure i valent en un sector, la política, on pocs ho són. Li encantaven la història, les matemàtiques, la música i la poesia. Home de bon humor, amb rampells (un caràcter difícil) i un gran amant de les coses de Lleida, la seua ciutat, de la qual era una enciclopèdia ambulant. El 2012 va publicar Portal de Catalunya, una “contrahistòria” de la historiografia nacionalista catalana. També va firmar molts articles a la premsa local.

Llavors van començar a manifestar-se els símptomes que van derivar en demència frontotemporal i Alzheimer. Veure un home tan lúcid passar per això fa que, per als qui el vam estimar, la seua mort ens sembli un alliberament. Per Nadal, la família va estar junta per última vegada. Li van regalar una boina vermella. De les poques coses que recordava eren vells himnes requetès. Sempre va tenir una ideologia nítida: Déu, Pàtria i Rei. L’últim carlí. DEP.
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre