SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La trajectòria de Jordi Llavina és una de les més sòlides al nostre país entre els autors de la seva generació. Nascut l’any 1968 a Gelida i vinculat a Vilafranca del Penedès, les arrels de la seva mare l’uneixen a la Selva del Camp, on situa el seu darrer llibre, Ermita. Llavina hi reflecteix una ascensió alhora real i al·legòrica a l’ermita de Sant Pere del Puig. Ho fa amb una narració en vers de 1.401 octosíl·labs. El volum es completa amb un plec de fotografies de Josep Massana i un epíleg de Mònica Miró i Vinaixa. Miró s’hi refereix a tres moviments que s’hi encreuen: el contemplatiu, el reminiscent i l’indagatori, és a dir, al poeta que guaita, que recorda i que es qüestiona. Llavina, que ja ha excel·lit en el poema llarg amb Vetlla, Premi de la Crítica del 2013, inicia la caminada d’una manera planera: “Torno a pujar, tants anys després, / sol, a l’ermita de sant Pere.” L’acompanyem immersos en l’atmosfera que hi va dibuixant: “arreu el cor de les cigales, / que és la salmòdia de l’estiu”. A prop dels cinquanta anys, Llavina se’ns mostra commogut i lúcid a: “som / (…) un curs / d’aigua que corre cap enlloc” i ens regala uns versos bellíssims sobre les arrels de pins que el temps “s’ha escarrassat a descolgar” i ens ofereix imatges colpidores sobre l’experiència de la paternitat: “el detall / del fill que dorm, encara il·lès, / nen condemnat, cor pur, ostatge / del temps” o sobre l’absència de l’avi: “el dia que va caure, / la nit que es va morir –bastó / de pelegrí sobre l’abisme.” I acaba confessant-nos que “Jo sempre he escrit per curar el tall / que ens fa saber que no som res.” Llavina ateny l’ermita, des d’on observa “la vasta plana / que mor al mar”. I rememora, ara restaurada, els anys “en què l’ermita, / fita inestable a la muntanya, / semblava estar esperant, inerme, / l’hora del seu esllavissall / aquell segon en què es consuma / l’estrèpit sord d’una ruïna.” I s’atura en la impressió produïda per la visió del sant Crist: “a la creu, nàufrag i fusta / en l’oceà de l’univers”. Ens trobem, doncs, davant d’una obra magna que mereix ser llegida sense precipitacions i que, com anota Llavina en un dels versos finals, ens “proposa un viure més senzill”.

tracking