Democràcia o submissió

Catalunya viu una crisi profunda, que té a veure amb un anhel d’emancipació d’un estat que només accepta la nostra existència des de la premissa de la submissió i que està demostrant uns valors democràtics d’una feblesa extrema. Per a alguns, la unitat d’Espanya passa per damunt de tot, de la llei, de la llibertat, del dret de defensar les pròpies opinions. L’aplicació desmesurada de l’article 155 de la Constitució, que no preveu ni la destitució del Govern ni la dissolució del Parlament, sinó que el govern espanyol pugui “donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes”, n’és un exemple inequívoc.

N’és el principal responsable el Govern Rajoy, hereu d’Aznar, instigadors de la campanya contra l’Estatut i de la sentència del 2010 del Constitucional, de conseqüències catastròfiques per a un projecte espanyol compartit. A aquest distanciament, però, s’hi han afegit les actuacions judicials. I hi han assumit un protagonisme, amb una tergiversació dels fets, les decisions del jutge Llarena, que no han convençut tribunals d’altres països. Espanya retroba l’arrogància i l’encegament que va donar origen a les independències successives de les antigues colònies. El futur no pot passar per una monarquia que s’ha desvinculat del sentiment majoritari dels catalans ni per un autoritarisme basat en l’ús de la força. Atribuir violència a les persones processades constitueix un escàndol ètic i jurídic.

Violència és la que va patir Roger Español, que va perdre un ull l’1 d’Octubre, i la que ha sofert el poble de Catalunya quan ha volgut expressar-se lliurement. Era violència la congregació de persones davant del Departament d’Economia i Finances i no ho era l’actuació dels cossos de seguretat de l’estat contra els ciutadans? Les tensions entre Catalunya i Espanya han generat una crisi de dimensions enormes i amb una insòlita projecció internacional, que està repercutint en la imatge de la Unió Europea com un espai on els drets humans estan protegits. A Catalunya ara és l’hora d’ampliar majories des de la consciència que el conflicte no és tan sols d’independència, sinó de democràcia i de drets humans i polítics on no tan sols el sobiranisme, sinó tot el catalanisme s’hauria de sentir interpel·lat.