Deixar anar

Viure és, en part, cercar la mà que ens transmet la calidesa que ens manca i comprendre que un dia ja no la tindrem a prop. Des del naixement ens aferrem a altres per ajudar-nos-en, enlairar-nos. Sempre sols, sempre conscients de la necessitat de sentir-nos acompanyats. La poeta Sílvia Bel Fransi escriu: “Esperes algú?/(“Sempre espero algú”/ voldria contestar a la cambrera).” Fràgils, efímers, vulnerables, la vida és una promesa que mai no acaba de complir-se. Bel ens diu: “L’adéu decreta:/ “Ha guanyat la nostàlgia/ contra la pena.” Ens empeny l’impuls de plenitud i aprenem a deixar anar, a deixar enrere. Anhelem posseir però tot passa per nosaltres d’una manera fugissera. Deixar anar. Soliloqui en mi sostingut és el títol del darrer llibre de Sílvia Bel Fransi, un poemari dividit en dues parts, la primera de textos més llargs, tancats amb unes breus anotacions en prosa que ens orienten, i la segona, de poemes que oscil·len entre els tres versos dels haikús i els cinc de les tankes, dues formes d’inspiració japonesa, que neixen, per celebrar-lo, de la contemplació del gest de la naturalesa i que van decantant-se cap a una dimensió interior. La Bel més intimista hi desa imatges, impressions, pensaments, fiblades de la memòria. Hi podem llegir: “Sento unes passes./És de mi que fujo,/però miro enrere.” A la primera part, Sílvia Bel expressa la confiança en la vida, la complicitat profunda, el compromís amb l’existència des del goig de ser: “Et ressegueixo els llavis/ encara per encendre.” Ara bé, la flama de la passió que, en un moment propici, ens domina s’afebleix. Bel en deixa testimoni amb aquests versos ferits: “Només guió./ I el nostre compromís:/ fingir que aquella vida/era la nostra.” Sílvia Bel Fransi, nascuda l’any 1982, ha bastit una trajectòria literària honesta, superant i transgredint amb coratge convencions. La publicació de Deixar anar situa Sílvia Bel Fransi com una de les nostres veus poètiques més valentes i originals, capaç d’oferir-nos poemes bells i commoguts com L’última nit, que es clou amb aquests versos on ressona el batec lent i subtil del crepuscle: “Devia passar el temps mentre dormíem./ I en algun punt imprecís del nostre somni/ aquella nit/ vaig envellir.”