Rajoy no canvia

Va parlar molt Mariano Rajoy, en la seua última compareixença de l’any, de diàleg i de pactes. Però continuem sense saber com pensa l’home que ens governarà durant el 2017 agafar per les banyes als diversos toros que estan solts per la plaça: com es faran les coses amb Catalunya, com encarar l’era Trump, com les reformes constitucionals (no, no li agrada gens la idea, ja ho sabíem), com recuperarem el protagonisme europeu, com seran els contactes amb socialistes i Ciutadans... En fi: com redimonis pensa exercir la responsabilitat –limitada– que sens dubte li vam donar els espanyols primer el passat 20 de desembre i després el 26 de juny.

El cas és que Rajoy segueix pedalant en solitari, per incompareixença dels altres ciclistes. Encara que, això sí, ofereix la imatge que està “cedint”, com ell va dir a la trobada d’aquest divendres amb els periodistes. Bé, una mica cedeix, sens dubte, perquè li aprovin els Pressupostos; no gaire més. En el fons li ha anat tan bé, ha vist amb tan sigil·lós plaer passar per davant de la seua porta el cadàver d’algun dels seus enemics, el tracten tan respectuosament a l’Europa maltractada que, com ell insisteix, per què canviar si tot va a cor què vols?

Sobre Catalunya diu sempre el mateix: no i no a qualsevol projecte de referèndum ni a qualsevol pla secessionista. És així com s’encara un diàleg amb els irredempts separatistes? No entra el president en més profunditats, per exemple en la consideració de “sortides intermèdies”, com la que planteja una intel·ligent interpretació de l’article 152.2 de la Constitució. Tot això, per a Rajoy, són embolics. I s’ha d’admetre que, amb l’afany de no ficar-se en embolics, no li va gens malament al president. Jo diria que, a nivell dels seus contactes amb els mitjans, Rajoy va acabar l’any com el va començar, i mira que han passat coses el 2016: callant molt més que dient. I així, de manera anodina, concloïa el president un any gairebé triomfal, malgrat tot. I n’iniciava un altre que qui sap el que ens oferirà, Donald Trump inclòs. En fi, només es pot desitjar, per al nostre bé, encert a Rajoy en algunes de les missions que li cauran a sobre. Que ens avorreixi o no és, sens dubte, secundari: n’hi ha prou que encerti. Encara que de vegades sigui una llauna.