Una novel·la de Le Carré

Si la Setmana Santa de l’any passat a un mateix, o a qualsevol altre, se li hagués acudit profetitzar que a Espanya passaria un 30 per cent del que està succeint, l’haurien ficat en un manicomi. I mira que ja aleshores la situació política espanyola estava passant per mesos si més no surrealistes. Però ara estem batent tots els rècords del disbarat: els analistes nacionals estem com a mínim perplexos, i els mitjans de comunicació estrangers creuen que això és una novel·la de Le Carré, amb serveis secrets seguint automòbils per mig Europa, presos notables en presons de noms impronunciables rebent visites molt peculiars.

I, al fons, amb raó o sense ella, sempre el nom de Vladímir Putin com a presència que no té ni art ni part, però ajuda la seua causa, que és desestabilitzar el Vell Continent; ja se sap que tota obra de Le Carré necessita un toc rus, com de tornada a la guerra freda, que és, per cert, on estem retornant.

I és que, almenys per a mi, la irracionalitat política en la qual habitem resulta difícilment comprensible. I em refereixo en primer lloc, per descomptat, a algunes, gairebé totes, de les propostes del costat independentista.

Però tampoc no resulta del tot fàcil entendre la desunió dels constitucionalistes, les idees d’última hora que estudien alguns –un Govern d’independents, suggereixen els comuns–, les comparacions extemporànies del síndic (el defensor del poble a la catalana) equiparant l’aplicació de l’article 155 amb l’Alemanya nazi, les referències a Franco, a Hitler. No resulta senzill per al cronista, no, seguir puntualment i al minut la successió de despropòsits amb els quals cada dia ens bombardegen des de Barcelona, per exemple. I no només, ai, des de Barcelona.

Alguna vegada, fa mesos, vaig escriure que algú farà una pel·lícula sobre la peripècia de Puigdemont i la seua gent. Els actors? Haurà de buscar-se algú que encarni Puigdemont com a protagonista en el paper més ridícul, Artur Mas en el maquiavèl·lic, Elsa Artadi i/o Inés Arrimadas en el de la noia prometedora... I, esclar, algú haurà de fer de Mariano Rajoy passejant tan tranquil per Sanxenxo. El que no sé és com diables acabarà una pel·lícula amb un guió, ja dic, que resultava impossible d’ordir excepte que algun Steven Spielberg posi mà en els efectes especials. No acabarà bé això, no.