No és només Catalunya

La situació política de Catalunya, lluny d’arreglar-se, s’enreda, sense full de ruta conegut. I de la seua mà, també es complica la política a Espanya, un país que segueix sense pressupostos i amb un govern en precari. Ningú no vol cedir i així no hi haurà acord.

Alhora, tots saben que hi ha d’haver diàleg, ja sigui per sobre o per sota de la taula. De moment, només Felipe González ha articulat algun missatge al qual poden parar esment totes les parts, però no garanteix la seua mediació. Ni tan sols que el seu discurs sobre els riscos del govern dels jutges no hagi calat.

La solució més fàcil seria la tornada de tots a la legalitat autonòmica, amb l’independentisme a la Generalitat, sense el procés ni l’article 155, però fins i tot en aquest supòsit –difícil d’acceptar per al PDeCAT i el grup d’Esquerra– quedaria el front judicial pendent, amb presos i escapats de la justícia. Judicialitzar la política té aquests inconvenients. A la política, es digui el que es digui i es faci el que es faci, es pot fer marxa enrere en un sol segon, però en l’àmbit de la justícia, no. La política és reversible, la justícia té un curs fix, taxat, i un temps diferent al de la política. Tot pot ser compatible si es fa política, però no partidària, sinó amb sentit d’Estat.

Inés Arrimadas proposa que els independentistes tornin al terreny comú de les lleis i admetin que el procés va ser un gran engany. “Abans d’un govern de concentració prefereixo parlar d’un govern que respecti les lleis”, conclou la líder catalana de Ciutadans. De la mateixa manera que fa Arrimadas, fan els independentistes, que no es cansen de parlar per a la seua parròquia, mentre es miren de reüll per veure qui guanya el capítol.

Estigui o no la solució definitiva a les seues mans, les idees dels socialistes i dels comuns tenen l’avantatge que conviden a recuperar la centralitat política. Poden patir de base, tenir carències i tot el que es vulgui, però només ells i Felipe González han estat capaços d’articular un discurs més enllà de les trinxeres. A la Moncloa –o a Sanxenxo– no estaria malament que algú els parés esment, perquè el problema no és només Catalunya: el problema també és Espanya.