SEGRE
L’escriptor Josep Borrell.

L’escriptor Josep Borrell.

Creat:

Actualitzat:

Les altisonàncies de l’estil “per l’imperi de la llei” o “la mundialment reconeguda qualitat democràtica de l’estat espanyol” són això mateix: ampul·lositats retòriques molt escaients en contextos on es tracta de justificar-se davant les crítiques, simular autocomplaença o mostrar una autoritat qüestionada. Podria semblar, fins i tot, que és una forma tòpica de parlar per parlar. Però, de fet, són frases que contenen un veritat com un temple. Impliquen una perversa concepció de l’autoritat de la llei. La llei, certament, és l’expressió de l’imperi del més fort, del més poderós, del que té majoria parlamentària. La llei per ella mateixa no és ni democràtica ni dictatorial, però sí que la llei i el seu imperi pot ser justa o injusta, humana i inhumana. És evident que la llei sense el context en què es dictada ni sense conèixer el subjecte que la formula no és res més que fraseologia. D’exemples el món n’és ple. El 1935, a l’encara república democràtica alemanya, ja essent canceller Hitler, es van promulgar les anomenades lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos. Unes lleis absolutament detestables que varen conduir a la “solució final” de milions d’éssers humans. El ple del Congrés espanyol va aprovar el 2015 la Ley de Seguridad Ciutadana, anomenada pels detractors com Llei Mordassa, una norma, com s’ha demostrat, molt poc respectuosa amb els drets i les llibertats fonamentals de la santa Constitució, que està condemnant a presó cantants, actors, per delictes d’expressió.

I sobre el tòpic de la qualitat democràtica espanyola hauríem d’afinar també una mica més. Perquè els qui mesuren aquestes coses tan delicades situen Espanya, en el rànquing del 2018 dels dinou països considerats democràtics de qualitat, en el número 19. Déu n’hi do! Però si entrem en el detall d’avaluar alguns dels indicadors que es fan servir per mesurar aquesta qualitat, com la credibilitat dels governants, la confiança en els partits polítics, el nivell de transparència de l’acció institucional o la capacitat de l’exercici real dels drets i llibertats individuals i civils, ens trobaríem que l’Espanya de l’excel·lència s’està decantant, perillosament, cap a les files de les democràcies defectuoses i escorant-se en alguns graus cap els sistemes autoritaris.

tracking