SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Més que mai en el nostre temps, el que està bé o malament, el judici de valor dels nostres actes individuals o socials, allò que és moral o immoral, no ho determinen uns principis i unes regles universals nascudes del sentit comú o de la tradició. La regla moral, segons la qual s’organitzava, es desenvolupa i es representava mentalment la societat d’individus, col·lectius i institucions, ja no l’estableixen els dictats de la religió, de les ideologies o, fins i tot, les prescripcions de les autoritats representatives dels estaments socials. El judici moral d’abast comunitari, que és el que preval en tot pacte social de convivència i el que fonamenta les lleis i les normes que se’n deriven, l’imposa el poder. Ras i curt, ara i sempre. Per tant, encara que respecti amb fervor Kant i el seu imperatiu categòric (principi fonamental de la moral que vulgarment vindria a dir que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú), en el nostre món, més que mai, les lleis de la moral les dicta qui ostenta el poder econòmic, del qual deriven tots els altres poders. Tant és així, que la moral depèn de l’imperatiu hipotètic, de la conveniència del qui posseeix, controla i regula o fa regular i sotmetre la força de treball, els mitjans de producció, de comunicació i d’intercanvi, i determina tota mena de rendes i beneficis. O sigui, és moral allò que és favorable al poderós. Per a la qual cosa, qualsevol mitjà justifica la finalitat del guany. Com ens ensenyava Maquiavel, el poder no té pietat ni és misericordiós. No té religió. No té cap més moral que el benefici propi. La seua ètica és la mera amoralitat.

La història de les civilitzacions ens ensenya que als homes i a les dones ens mouen les passions, els desigs i les ambicions. I aquesta mateixa història es resumeix en allò tan elemental que ve a dir: qui paga, mana. El martiri, l’esclavitud, fins i tot l’heroisme, solen pertànyer als súbdits, als qui, corderets innocents destinats al sacrifici, tenen fe en la llibertat de consciència, el lliure albir, l’imperatiu categòric i la democràcia real. El més punyent és que el poderós, els seus lacais i portaveus inoculen amoralitat i immoralitat a tot per aconseguir els seus interessos: des de les institucions fins al llenguatge. Mentre la democràcia sigui una pura aparença, una mera formalitat, els va la mar de bé.

tracking