SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Tant si s’arribés a un acord en l’últim moment com si no, més enllà de les desavinences ideològiques, estratègiques i de les excuses de mal pagador, la desconfiança radical que existeix entre bona part de la militància d’ERC i de Junts, la cogovernança, s’acaba convertint, tal com s’ha demostrat en la darrera legislatura i en d’altres, en un campi qui pugui, pitjor que un matrimoni de conveniència i mal avingut. Quan el que governa una relació són les simpaties i les antipaties personals, les rancúnies, els recels i les enveges, els marcs mentals carregats de tòpics i prejudicis, de si hereus o cabalers, poc futur té.

Perquè, aleshores, els altres, el poble, la societat, els anònims, només són una excusa per justificar la retòrica, la xerrameca i la teatralitat tan pròpies de la politiqueria. I aquestes qüestions que pertanyen a l’àmbit de la misèria humana difícilment contribueixen a res més que no siguin els interessos de partit, dels qui viuen de la política i dels qui en recullen les engrunes.

En fi, que en el fons de les negociacions entre aquests partits cridats a fer-nos la independència, ha prevalgut conscientment o inconscient allò tan infantil entre les persones que s’han de relacionar d’una manera o altra de no sé-però-ens-caiem-tan-malament. Ni l’interès general ni el sentit d’estat de què parlen els manuals sobre pactes i coalicions han ablanit els cors.

Quan dos no se suporten, el millor és deixar-ho estar. I pel que ha quedat clar per a tothom i per al món sencer és que, després de noranta dies de teràpia de parella, ni el 52% del vot independentista ni els 74 diputats que sumen ERC, Junts i la CUP representen la mateixa idea d’independència i encara menys la mateixa estratègia per fer-la possible.

De manera que aquestes sumes tenen el mateix valor que el fum. En resum: avorriment, frustració, impotència, emprenyamenta i, com aconsella aquell, val més que fem una llarga migdiada.

I demà, d’aquí a vint anys, la glòria divina. I quan arribi aquell dia en què tots serem calbs i la majoria dels d’ara ja dormirem al canyet el son dels justos i dels carallots, ves que la forma de govern de l’estat no hagi esdevingut una monarcorepública bananera i que l’estat de les autonomies sigui, com sempre ha estat, l’estat dels municipis i províncies i para de comptar.

Haurà estat una bella història per no contar.

tracking