SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Casamajó, que mig governa des de Waterloo la Generalitat a través dels consellers de Junts, amb el temps s’ha convertit en una pedra a la sabata de l’Estat espanyol que cada dia es fa més grossa, és més dura de rompre i que més posa en evidència com de magra i superficial és la nostra democràcia. Ho és evidentment per a tots els poders de l’Estat, l’executiu, el judicial i el legislatiu. Ho és, i voluminosa naturalment, per als partits de dreta i d’extrema dreta i fastigosament insuportable sobretot per al PSOE i per a ERC. Encara que es facin els indiferents, és una nosa per als països de la UE i no deixa de ser una excusa per a russos i xinesos quan algú els acusa que no respecten els drets humans. A tot arreu del planeta Terra quan algú pronuncia el nom de Puigdemont sap perfectament de qui es parla, amb simpatia o amb el contrari. Però és indiscutible que, ara per ara, és el polític, després de Companys, que més ha internacionalitzat el nom de Catalunya i millor ha fet arribar el missatge independentista urbi et orbi. Estic segur, si més no, que els professors de dret, els tribunals i els penalistes més reputats d’Europa han estudiat el seu cas, l’hauran fet servir d’exemple a les aules de les universitats més reputades i més de cinc i de deu i de cent juristes els agradaria defensar-lo o acusar-lo, i competir amb l’equip d’advocats que el MH ja té, en algun tribunal democràtic, és a dir, independent, desideologitzat.. El president Puigdemont fa tant mal com el que produeix una pedra a la sabata quan competeixes en una marató, però és un dolor que tant la Comissió Europea com, principalment, els poders de l’Estat espanyol, estan disposats a suportar rabiosament el que faci falta. Estem davant d’una rèplica de la història de David contra Goliat (Samuel, 7, 49-50)? Coneixent, però, com es comporta l’Estat espanyol amb els qui han gosat i gosen qüestionar la unitat pàtria, aquest U plotinià, realitat última, eterna i immaterial, tenim la lleugera sospita que l’Estat farà l’impossible, mentre Puigdemont visqui, de portar-lo emmanillat davant el Tribunal Suprem a l’espera que es faci justícia. Que s’acompleixi no només el càstig oportú pels (presumptes?) delictes que ha comès sinó que se satisfaci la reparació deguda a la humiliació moral, teològica, que ha sofert l’espanyolitat.

tracking