Crisi energètica

Estem fets de grans contradiccions! Noruega, el país que fa anys que va apostar per les energies renovables, model a imitar, ara resulta que és un dels principals proveïdors de gas i petroli als estats de la UE, i acaba d’aprovar que n’incrementarà la producció atesa la situació de guerra a Ucraïna i les sancions comercials contra el règim de Putin. Abans petroli i gas per a tothom, pagat bitllo-bitllo o subvencionat, que una revolta social a gran escala. Alemanya, una altra campiona del món en ecologia, davant la situació crítica del proveïment energètic rus, torna a explotar mines de carbó, per cert el més contaminant dels combustibles fòssils. França, que portava camí de tancar centrals nuclears, ha tornat a posar-ne en funcionament i al febrer de l’any passat s’anunciava que construiria 14 nous reactors amb la finalitat, es deia, de mantenir la independència energètica i, genial!, de lluita contra el canvi climàtic. A Catalunya, campiona també de l’ecologisme verd, si més del teòric, reivindicatiu i de boqueta, a finals del 2022 només el 17% de l’electricitat tenia origen renovable. L’objectiu governamental és que ho sigui el 50% el 2030, suposem que a base de fer miracles, perquè resulta, entre altres contradiccions, que allà on venteja més del país no volen molins i faran tot el possible per no malmetre el seu paisatge i naturalment evitar que els ocells i sobretot els ratpenats “entrin en declivi”. Totes les renovables comporten afectacions al medi ambient, al medi natural, al medi cultural. Totes! Les de biomassa, les de biocarburants, les hídriques, les fotovoltaiques, les geotèrmiques, però menys que les tradicionals. Fins i tot s’ha calculat, gairebé al mil·límetre, el nombre de bèsties que poden morir per megawatt produït per aquestes energies alternatives, i la contaminació que produeix l’extracció dels materials que s’utilitzen per construir-les i fer-les funcionar. Però, menys que les tradicionals. I com que gairebé tothom està convençut del canvi climàtic i que calen les energies alternatives que aturin l’hecatombe, consegüents amb les nostres contradiccions, a la gran majoria li desplau que siguin prop de casa seua pels seus efectes secundaris. I si no són ets són uts, el 2030, si no ha petat tot, encara ens ho estarem pensant. Sempre els quedarà als supervivents l’esperança de la fissió nuclear.