SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Tots els malfactors, es diu, acaben essent descoberts un dia o altre. I tot i saber-ho i ser-ne conscients, aquests facinerosos, maltractadors, corruptes, criminals, mafiosos, gàngsters, etc. continuen delinquint fins que se’ls acaba la ganga. Un dia o altre, més aviat tard que d’hora, seran jutjats, alguns seran condemnats, d’altres es passaran anys litigant, els uns se’n sortiran perquè la xarxa de complicitats serà tan entortolligada que no hi haurà manera de desenredar-la, i uns altres pagaran com a caps de turc amb la condició de ser recordats com a salvadors de la pàtria. No sé si aquesta malura afecta de la mateixa manera els països nòrdics, però en el nostre no pots aixecar una pedra que no en surti un niu d’escorpins. Que si som mediterranis que si ja va amb el nostre ADN, que si aquí sempre ha imperat l’equació de feta la llei feta la trampa, que si naps que si cols, però els jutjats no donen l’abast, de tal manera que fa l’efecte que causes com el Tres per Cent, la Gürtel o el cas Villarejo i llurs derivades infinites formen part de la vida, de la història de la vida de generacions i generacions. De la mateixa manera que en formen part els cicles de l’hivern i l’estiu, la primavera i la tardor, volen els ocells i neden els peixos. Vet aquí, doncs, que el problema no és tant l’horrenda quantitat de delinqüents malversadors del nostre país, l’esgarrifosa ràtio d’avarícia per persona i any o la ràtio d’afanadors, extractors i corruptes professionals entre els nombrosos càrrecs electes i de confiança dels partits polítics, sinó el fet que l’existència d’aquests depredadors socials i institucionals s’hagin convertit en uns personatges habituals de la nostra vida i la corrupció en un costum com si extorquir, defraudar o dilapidar diner públic fos una pràctica més o menys normalitzada. La prova és que, quan la ciutadania té ocasió de castigar-los a les urnes, tal volta perquè ho hauria de fer a la majoria dels partits tradicionals, ni ho pensa ni ho té en compte. Fa uns anys la majoria de la gent ens vàrem indignar que un pocavergonya digués “estoy en la política para forrarme”. D’un temps ençà, és probable que fins i tot l’aplaudíssim per la seua sinceritat. El que passa és que tanta transparència, tanta publicitat, arriba un moment que fa fàstic i produeix una terrible sensació que la bona gent és idiota.

tracking