Adéu o fins després?

Ho confesso. No he estat mai un incondicional d’Águila Roja (La 1), bàsicament perquè se’m feia estrany veure, i creure’m, un ninja emmascarat que aterrava a l’Espanya de Felip IV i dels terços de Flandes. Però he de reconèixer que té mèrit aguantar 166 capítols i 9 temporades amb una audiència més que acceptable i, el que és més important, saber marxar amb dignitat. Venuda a 45 països i amb 37 premis internacionals a l’esquena, són avals més que suficients per a una producció que en l’última entrega de dijous va oferir el final esperat: l’heroi i l’antiheroi no moren al cadafal, com tot semblava indicar, per reunir-se amb les seues estimades. Gonzalo de Montalbo, amb la seua embarassada Margarita, i el Comisario (i germanastre), amb la seua estimada/odiada Lucrecia. Les seues últimes frases van ser de nota: “T’odio tant que marxo amb tu” (ella). “T’odio tant que deixo que vinguis” (ell). Genial. Però no pateixin. El fidel Satur també va dir una frase final com a epíleg: “El mal sempre hi és i necessita un heroi que el freni”, amb la qual cosa deixava les portes obertes a un spin-off.