Fins sempre, mestre!

Per als de la meua generació, José María Íñigo (Bilbao, 1942) va ser un dels màxims referents de la televisió en aquest país. Primer amb cabellera, després amb perruquí bondià i finalment calb, tot i que sempre amb bigoti. Íñigo va fer sempre cátedra de professionalitat, traça, i sobretot, excel·lent dicció, una cosa que cada vegada més costa de trobar i, encara més, escoltar. Íñigo el vaig descobrir a la ràdio, als matins dominicals d’El gran musical de la SER, perquè va començar com a innovador discjòquei. Després va fer, ja als setanta, el salt a la glòria a TVE amb programes, sempre en directe, com Estudio abierto, Esta noche... Fiesta o Fantástico, aquests dos últims des del Florida Park madrileny. Moments televisius per a la història van ser –només per citar uns exemples– el tens cara a cara entre Paco Camino i Sebastián Palomo Linares; l’entrevista al mentalista Uri Geller que va paralitzar tot el país, o la pèrdua de les arracades de Lola Flores en plena actuació parant-ho tot per buscar-los... Anys i anys de traça que no s’oblidaran mai. Tenim memòria.