Un Gaudí més i ja en van onze

Ens hem de rendir a l’evidència. Els Gaudí, com després ho seran els Goya o els Oscars, són llargs (vistos per televisió des del sofà de casa) perquè no hi ha més remei. Hi ha molts premis a repartir i no es tracta que els premiats, que ves a saber si serà la seua primera i última vegada a pujar a un escenari a rebre el guardó, no tinguin temps per esplaiar-se amb l’estatueta a la mà. Una altra cosa és el ritme. I en aquest cas, durant l’entrega dels guardons del cine català, n’hi va haver. Aquí no analitzarem si els premiats van ser justos o no ni qui va ser el triomfador. Això busquin-ho en una altra cançó. Dit això. Reflexions. El Mag Lari, que va ser del millor de la nit, sobretot en el seu monòleg inicial, va demostrar que és millor showman que mag (algunes de les seues pulles van ser sublims) i que a la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, la va vestir el seu pitjor enemic. Les reivindicacions van estar bé a excepció de la irrupció dels defensors dels drets dels kurds a Síria (no era potser el millor escenari) i Joan Pera, mestre de mestres, malgrat citar Marx es va fer interminable.