Sèrie B i poc treballada

La sèrie s’ambienta en els anys setanta, en plena transició i abans de les primeres eleccions generals, amb l’arribada a Torremolinos del primer grup policial contra el tràfic d’estupefaents –bàsicament haixix–. Ja sorprèn que l’arrancada sigui un constant flashback del protagonista, greument ferit, que explica com ha arribat a aquesta situació (o sigui que original tampoc és), però és que hi ha detalls que grinyolen, com cartells de Burger i Asian, als 70; rock-punk com a banda sonora i selecció de cartells d’Adofo Suárez com si no es presentés ningú més als comicis. Però el pitjor és aquesta obsessió perquè els protagonistes imitin l’accent andalús a base de parles papissota impossibles que acaben resultant hilarants per falsos.

Sembla mentida que a la producció de Brigada Costa del Sol hi hagi participat Netflix i la Warner. Després de veure el primer capítol, estrenat simultàniament a Telecinco i Cuatro, es pot pensar que es va ocupar del tema l’equip B, però al contrari, no s’explica la sensació de, sense ser dolenta, l’excés de desídia en la posada en escena.