La divisa és llibertat

No cal que tirem gaires generacions enrere per constatar que aquest és un país acostumat a l’adversitat. L’han patida padrins i pares i, ara, nosaltres, també la podrem explicar. En aquesta nostra voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació, l’Estat, fins al darrer minut de pròrroga, es va negar al diàleg sempre que es tractés per negociar un referèndum. Aquesta arrogància, la va materialitzar en una actitud d’amenaça feta de contrastos i ràbies. L’endemà d’aquell diumenge primer d’octubre, i amb l’aturada general del dimarts següent, el món va veure Catalunya com un país agredit per haver volgut exercir el dret a urnes després que l’Estat s’hi hagués negat, a un diàleg insistentment reclamat pel president Puigdemont. De llavors ençà, amb presó i exili, no fem altra cosa que defensar la nostra dignitat. Les togues de la capçalera lliure de les manifestacions de les grans ciutats n’eren la imatge. Les togues de la dignitat.Aquella violència d’Estat expressada a cops de porra i de gasos lacrimògens, a mésa més de l’agressivitat política i judicial, ha comportat que l’independentisme ampliï, no sabem si suports de vot, però sí tot de complicitats. Aquí i arreu.

La democràcia espanyola s’ha manifestat repressora. Però malgrat tots els malgrats, dimarts, el president Torra marcava posicionament polític demanant, al govern Sánchez, diàleg per a la negociació d’una autodeterminació pactada. Santament. Perquè quan el 2015, en la campanya de les eleccions al Parlament del 15S, els dos màxims representats de les dues formacions independentistes majoritàries deien que la pantalla del referèndum estava superada, els qui els ho vam retreure, en el meu cas des d’aquest mateix espai, no vam agradar. Alertàvem que tirant pel dret podríem prendre molt de mal. I n’hem pres. Reconduir situacions mal gestionades, no anar contrarellotge, tenir sempre present la indivisibilitat dels drets nacionals i dels drets socials és el que li hem d’aplaudir al president de la Generalitat de la seva conferència al Teatre Nacional. Les crides a la mobilització sempre acompanyen. Però les raons polítiques només les pot resoldre la política. I l’independentisme les ha de resoldre en un terreny que és el de la complexitat. No serà gens fàcil. Gens. Però no ens aturarem.