De gust

Tot just reincorporada al capdavant del Servei Editorial de l’IEI, després d’un parèntesi de dotze anys, aquell Sant Jordi del 2013 vam editar el llibre el títol del qual manllevo per a aquest escrit. Un llibre d’art que aplega, talment un receptari de cuina, tretze plats que es corresponen a les tretze comarques que conformen, en tota la seva diversitat, les terres de Lleida, el Pirineu (amb la part de la Cerdanya que ens pertoca) i l’Aran. No vam voler cuiners professionals, per això cada recepta té l’autoria de qui la fa des dels fogons de casa seva. Però per materialitzar el vers de Foix que diu “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, al costat del plat no hi ha la fotografia, sinó obra plàstica d’artistes emergents, amb ofici i projecció, amb l’objectiu de presentar receptes de fogons tradicionals i humils –d’aquella cuina que Pla deia “que tenim modesta, petita, precària i monòtona, plena de defectes i de qualitats però que en definitiva ha alimentat un país, perquè no en tenim d’altra”– amb llenguatges plàstics nous i descarats, també de cadascuna de les tretze comarques, en un joc de contrastos entre tradició i modernitat. Volíem una obra plàstica a partir del que suggeria cada recepta. L’edició i l’exposició que l’acompanyava, el llibre -que no li feia de catàleg-, demostren que l’encàrrec va ser un repte del tot estimulant. ¿Per què, però, aquest binomi? Doncs perquè si bé és cert que l’avantguarda ha entrat a la cuina cent anys després que a les arts plàstiques, no n’és menys, de certa, la lògica associació dels llenguatges de cadascuna d’aquestes disciplines pels molts aspectes que comparteixen: idea, interpretació-reducció, ingredients-materials, execució-tècnica, repòs-reflexió i degustació-exposició. I és que tots dos llenguatges arrelen en la necessitat i connecten amb les sensacions i les emocions. Amb la interpretació. Per això la plàstica del De gust “fa olor de timó, té gust de préssec, tacte de clasca de caragol i textura trencadissa d’orelleta”. El llibre té la deliciosa complexitat de la senzillesa, però haver confiat el pròleg a Joan Roca, del Celler de Can Roca, dos mesos abans que els arribés el reconeixement de primer millor restaurant del món, va fer que vingués molt de gust a tants cuiners de nom d’arreu. Avui, encara.