SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La presó sempre és presó i l’exili sempre és exili, amb tot el que comporta; però no té res a veure la presó i l’exili del 39 amb el que vivim avui. I no es poden comparar, per fer justícia a la història i per fer-la, semblantment, aquesta justícia, a la rabiosa actualitat. Una actualitat que l’any passat commemorava 80 anys de la caiguda del front republicà. 80 anys, doncs, de l’inici del camí de l’exili. Però si bé és cert que si fins i tot en les grans ciutats, on el compromís amb els ideals republicans havia estat més intens, els exiliats no van representar mai més del 20% de la població, no ho és menys, de cert, que aquest percentatge corresponia, majoritàriament, a les elits intel·lectuals, artístiques i científiques. Per això és que el Dr. Fontana deia que l’èxode republicà va significar la pèrdua d’un capital humà de valor incalculable, que condicionà la resistència de tot l’Estat a la repressió franquista. I entre aquest capital humà s’hi trobava Pompeu Fabra, de qui Ramon Gual, fill de l’exili, editor, activista cultural, el nom del qual està íntimament lligat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, presentava a l’IEI, conduit per Joan Maluquer i Santi Miret, i acompanyat del president Talarn, un llibre que explica els darrers anys de la vida de Fabra a Prada, on s’establí l’any 1942. Com que no vaig ser-hi a temps d’arribar, em va emocionar trobar-me dedicat aquest XII volum de la col·lecció Terra Nostra-Biblioteca de Catalunya Nord intitulat Pompeu Fabra a Prada. El seu exili en terra catalana entre família i amics (1939-1948). Un volum, tan rigorós com seductor, que aplega tot un aparat gràfic en gran part inèdit i que relata una vida de veïnatge –els Fabra eren amics i veïns dels Gual– fins a la mort del geni ordenador de la llengua. “I allà reposa Pompeu Fabra, en el cementeri de la vila, jardí de tombes estès sobre el pendent d’un pujol que és vassall del Canigó. Allà espera el retorn a la Catalunya del Principat, quan aquesta tornarà a ser lliure, quan la llengua catalana, a l’enaltiment de la qual ell dedicà la seva vida, tornarà a ser, en els dominis propis, senyora i majora”, escriu Rovira i Virgili. Mai no hauria de retornar Fabra, per voluntat expressa de la família –explica Gual–, perquè Prada és Catalunya. Nord.

tracking