L'esquerra independentista

Ara farà quinze dies que votàvem, i ho fèiem amb una organització excel·lent, donada la situació, per respectar els drets dels ciutadans. El resultat, respecte a l’eix ideològic, ha estat el triomf de l’esquerra, d’obediència espanyola i d’obediència catalana; respecte a l’eix nacional, el triomf de l’independentisme ha superat el topall del 50%. Per tant, els catalans hem optat perquè sigui l’esquerra independentista qui governi, que, traduït en sigles, vol dir ERC. Per una majoria ajustada hem validat el mandat d’aquell primer d’octubre amb diàleg amb el govern de l’Estat i mai no dissociat de les polítiques socials.

Això és el que hem dit a les urnes i que el govern amb tota probabilitat de Pere Aragonès haurà d’executar. I és a partir d’aquí que comença la negociació per a aquest executiu en el qual el candidat d’Esquerra ha dit que voldria que s’hi reflectís l’independentisme en tota la seva pluralitat. Serà en els acords quan veurem per exemple què decideix Junts respecte al seu gran tema de campanya: la unilateralitat. De fet, tal com hem viscut aquest darrer govern i aquesta campanya, no sembla fàcil, donades les estratègies tan contraposades entre tots dos socis, que puguin reeditar un executiu semblant.

Però també serà ara quan veurem si les crides i les propostes de campanya són només això, crides i propostes per seduir aquell vot emocional per poder guanyar, o si són de debò, i ho veurem per com la negociarà, Junts, si hi vol participar, en el govern, aquella DUI de campanya i aquella negativa a la taula de diàleg. Això pel que faria a l’eix nacional. Però, i respecte a l’eix social? Quan hi va haver el trencament amb el PDeCAT, dirigents de Junts definien la formació d’esquerres. L’hemeroteca ho recull. Però com que Carles Puigdemont és qui amb Artur Mas i Marta Pascal fan el trànsit de Convergència cap a la fundació del PDECat, que ha fet una campanya més a la dreta que mai, potser l’esquerra situada més als extrems se’n recela, de Junts, de tan fina com és la gradació del que serien les polítiques socials emmarcades en un capitalisme ferotge.

El cas és que el govern de Pere Aragonès ha de respondre al mandat d’urnes i ha de voler-se un govern del president. Ara toca l’independentisme racional, tranquil, de què parlava Ramon Barnils.