Governs que avancen

La setmana passada prenia possessió el govern del president Aragonès. Perquè per coalicions que hi hagi, els governs són, sempre i tots, de qui els presideix.

I la política, sempre transitòria, és, en tant que responsabilitat pública, una voluntat de servei; feta de reciprocitats entre electes i electors. Més enllà, però, de compartir o no ideologies, la política la fan les persones, la qual cosa vol dir que de cada equip de govern, i de cada legislatura, te’n queda el resultat de l’acció i el tracte humà.

Aquesta legislatura que comença s’estrena amb una majoria d’Esquerra Republicana. Els resultats d’urnes valoren la voluntat de diàleg, amb l’Estat i amb qui convingui; valoren la gestió de la pandèmia i una majoria independentista al Parlament deixa endevinar que el procés cap a un país independent, lliure i sobirà ha de mirar endavant, sí, però ho ha de fer amb mirada llarga, i sense acotacions temporals.

I això passa a nivell nacional i a nivell local. Perquè ara ja farà dos anys que al meu poble prenia possessió un govern amb majoria absoluta d’ERC.

I en un poble com el meu, és evident que podem llegir que fins i tot els més allunyats de posicions independentistes, lluny potser fins i tot ideològicament de l’esquerra, hi van donar suport, a una candidatura les dues darreres legislatures de la qual ja donaven prou perspectiva per valorar la dimensió humana, política i de gestió que l’equip de govern hi deixava, en aquest nostre poble. És evident que la proximitat també fa que el vot es confiï per la manera de ser –i de fer– dels noms d’una candidatura.

I és llavors quan les persones passen per damunt de les sigles. Ens trobem també, però, que de vegades les sigles no hi poden ajudar, a entrar en terreny de joc.

I això passa a nivell local i a nivell nacional. Un bon alcalde, un bon president, es converteix en la punta de llança i en el parallamps que capta l’energia, diu un alcalde amb història.

En el planificador. En l’antiatzar.

En l’hàbil daguer. I en qui no ha de tenir mai tard.

És a ell a qui es confia que tot s’afini amb nervi, perquè saber-lo ens fa, també, més exigents. Però no s’agrada mai a tothom.

Però és que potser no s’ha de voler agradar a tothom. Per contra, sí que s’ha de voler servir a tothom.

I fer-ho sense consignes espartanes.