Festa Major
Tot i que amb mesures Covid, el cert és que per la Mare de Déu d’agost Catalunya s’engalana de Festa Major. Més enllà de la de Gràcia, que és la que any rere any és notícia en el sentit periodístic del terme, l’ocasió festiva ens permet l’oportunitat reposada de fer una reflexió. I és que en haver fet el tomb de l’any, en ple estiu –Pla diu que a l’estiu les festes semblen més lluents que a l’hivern– retrobem, manllevant els mots a Vallverdú, “en l’esclat de la llum i la calor, la campaneria desfermada de la Festa Major”. A Torregrossa passa. I anys enrere, com que eren temps que en els nostres pobles hi vivia una societat del tot identificable, qui més qui menys té el record acolorit de la Festa Major viscuda de petit i de més grandet amb vivències col·lectives compartides, perquè és d’aquesta imatge de perfils molt definits que tenim la perspectiva de la Festa Major per antonomàsia, aquella, de fet, que retratava el disc de La Trinca, que ens introduïa en la moda de les retroaccions amb la voluntat de mantenir viva la tradició: gegants, autoritats, ofici, sardanes, dinar monstruós, envelats, bombetes, ballaruga, cansament i cop de vent final. I les firetes, ai les firetes!, i aquella seva olor metàl·lica. I de les firetes, els cotxes de xoc! I és que la Festa Major, però i també, s’identifica sensitivament: l’oli mal cremat de la xurreria o aquella passada de caramel en l’aire de la tarda. Aquesta és la imatge infantil que en tenim. I les orelletes. I el vetllar de nit. Una imatge exterioritzada, dinàmica i canviant, acolorida i sotraguejada de sorolls i d’olors. La Festa Major vol dir presència massiva, realitat i tradició. I és que les festes d’un poble, tal com les fem i tal com les vivim, són el reconeixement de la seva personalitat. Per això a l’hora de programar-la i de preparar-la, l’alegria que ens omple quan la vestim amb els nostres propis draps, com ha estat el cas de la Festa Major de l’IEI, ens dona més satisfacció que no pas quan la novetat ens ve de fora. La Festa Major, per damunt de tot, evidencia que aquella comunitat que la celebra és viva, perquè és participada. Per això està bé que ens la prenguem com un embriagador oblit de la quotidianitat. I l’endemà no passa res, tornem al que ens ocupa i a esperar-ne una altra!
