A les portes de Nadal

En haver fet el tomb de l’any, que sembla ben bé reblat al moviment circular, torna Nadal, perenne. En comprem o no, la Grossa, que ja posen a la venda a l’agost, ens el comença a fer present. Però és sobretot amb l’encesa de llums quan pobles i ciutats es vesteixen de festa.

I l’enllumenat i la decoració conviden a sortir i conviden a comprar. Quan sant Nicolau arriba, Nadal s’atansa. I és llavors quan comença tota la programació d’àpats i calendari de trobades, pas previ per a la tria de menús que farem.

Però, Schade!, el d’enguany tampoc no tornarà a ser Nadal com sempre, no. Un nou brot de Covid ens obliga a les restriccions. Els alemanys, que no venen, i els americans, que tampoc.

Serem els que serem i prou, perquè el millor per al benestar és el salut, que deia Schopenhauer, i no ens posarem nostàlgics. El virus condiciona tradició i modernitat. I també la manera de mostrar la generositat, que tant s’activa per Nadal.

El Gran recapte i La Marató s’han hagut de readaptar, però tot s’ha fet. És curiós com durant l’Advent vivint aquests sentiments tan contradictoris d’alegria i nostàlgia alhora. La publicitat ens sedueix cap al consum alhora que ens frena perquè pensem en aquells que no hi arriben.

És ben cert que les coses tenen, sempre, valor per oposició. I és que el món aquest que ens ha tocat de viure, el del capitalisme més desbocat, crea cada dia, amb més visibilitat, aquesta diferència entre el qui té casa, amb foc, llum i aigua, i el qui no té res. La metàfora de qui només mira l’aparador sense poder entrar a comprar.

Aquells als quals se’ls ha menjat la misèria, que diu el poeta. I els que poden, sovint estiren més el braç que la màniga. “Pels christmas de tres tintes s’endeuten els pobres” diu el vers de Pere Quart, per bé que tothom és pobre respecte algú altre, però la màgia del tió i la de Melcior, Gaspar i Baltasar sí que és la manifestació més tendra de generositat: la litúrgia de donar i rebre amb la bondat com a penyora.

Ah, però, en aquesta nostra tradició inventada, per rebre, s’ha de demanar: cantant al tió i per carta als Mags. La paraula com a eix per a la interacció. Una tradició ben nostra que emociona petits i grans. Bon Nadal!.