Una tarda per a la llengua

Tarda de dimarts i reunió extraordinària de Govern en posada en escena a l’IEC, la seu de l’Acadèmia, per tractar, només, la situació del català, que viu, encara, un precari present i un problemàtic futur, manllevant la diagnosi de Fuster de l’any 1981. L’hem assentada, la llengua, en els espais de comunicació i en les arts escèniques, la qual cosa hauria d’evidenciar com es va normalitzant una audiència en llengua catalana. Ara bé, si és cert que el català va guanyant presència en espais comunicatius, no ho és menys, de cert, que els parlants de l’àrea lingüística, si bé l’entenen en més d’un 90%, a l’hora d’usar-lo, a nivell oral i escrit, els percentatges baixen gairebé un 30%: situació alarmant. Una llengua és una eina de comunicació, certament, però també és patrimoni, i quan una llengua com la catalana viu la interferència d’una altra, hem d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n amb competència, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Per això és que els mitjans hi juguen un paper tan important, en l’aprenentatge d’una llengua, sobretot de cara a tots aquells que decideixen d’establir-se entre nosaltres i que no han de voler-se catalans que no es volen servir del català perquè ja se senten satisfets de, només, “entendre’l”. Això ens obliga a aplicar tot de polítiques per tal de normalitzar-ne l’ús a tots els nivells de la vida col·lectiva, perquè qualsevol alternativa comportarà un fracàs de conseqüències irreparables. Polítiques valentes perquè el català deixi de ser una llengua residual, ja que, segons un editorial d’Els Marges, “es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”, alhora que denuncia “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”. Però no només. La pronominalització, en l’ús oral dels nens i joves catalanoparlants, és cada vegada més un calc del castellà, el “no tinc” per “no en tinc” va ocupant llocs d’una normalitat escandalosa, per això avui encara és tan actual Joan Fuster quan diu que la castellanització dels Països Catalans ha estat una obsequiosa predisposició indígena. Que vol dir nostra.