Agredida la gent de pau

SR. DIRECTOR:

Qui m’havia de dir que als meus 70 anys, i havent gaudit d’una vida plena d’experiències tant familiars com professionals i socials, havia d’arribar un primer d’octubre del 2017 per fer-me adonar de les misèries de l’ésser humà quan es tracta d’imposar els criteris d’uns enfront dels d’altri. Criteris imposats prescindint dels raonaments i només fent ús de la impunitat obtinguda per la lliure disponibilitat de les armes i de manera desproporcionada. He deixat passar uns dies des d’aquell migdia del primer d’octubre, pensant que amb el pas del temps l’angoixa s’esvairia, però res ha estat així.

La sensació d’impotència, d’humiliació i d’ultratge ha anat en augment amb el pas de les hores. I és per això que vull compartir aquestes sensacions que tanta gent arreu de Catalunya ha sentit, bé sigui perquè, com a mi, els va tocar viure-ho en primera persona, bé sigui per comprovar i veure des de les xarxes socials i els mitjans de comunicació la desproporció i l’acarnissament d’unes forces policials enviades pel Gobierno per donar suport a la legalitat, segons ens deien. Forces policials que més que per assegurar l’esdevenir democràtic vingueren a fer sang, com així ho vaig poder comprovar.

Em pregunto si tot l’encàrrec fet a aquests monstres era tan sols requisar les urnes. I si era així, per què en llocs en els quals els van deixar un passadís per accedir fàcilment als trofeus desitjats (com és el cas de Menàrguens) també van fer sang i van actuar amb tanta contundència com els va venir de grat?

Al col·legi electoral on vaig viure directament aquesta inesborrable experiència fou el Centre Cívic de la Mariola, a la ciutat de Lleida, on, igual que en altres indrets, l’actuació va ser del tot desproporcionada en un grau superlatiu. La qualificaria d’inhumana, però és un qualificatiu que no vull donar a una gent que desconeix el significat d’humà i humanitari. A la vista de tots tenim el que varen fer en aquell mateix col·legi electoral mentre un senyor de la meva edat estava estès a terra víctima d’un infart.

Us puc assegurar que de tots els que érem al Centre Cívic cap forma part del cens de malefactors socials. Ens hi reunírem per poder expressar la nostra opinió per mitjà de la introducció d’una papereta en una urna. Un acte del tot democràtic a ulls de qualsevol. Quan aquests individus ensinistrats per fer mal varen arribar a les portes del col·legi, les úniques armes que tots nosaltres vàrem ensenyar, i no en teníem d’altres, eren unes mans netes i enlaire a la vista dels agressors com a senyal d’indefensió i de pau.

És evident que el nivell d’indignació i humiliació que sento és enorme perquè tot i ser una persona adulta, cosa que em feia pensar que poques coses em podrien sorprendre, viure un fet com aquest, fora de tota proporcionalitat, m’ha deixat marca en la meva manera de veure i conviure al costat d’aquestes persones.

Manifesto obertament la meva incapacitat per entendre res de tot això, i m’agradaria que algú m’ho expliqués. Vull entendre el que he viscut, em nego a pensar que em toca acceptar-ho, pel simple fet que això és política i als ciutadans de bé només ens queda dir “amén” tot aguantant els cops vinguin d’on vinguin.

Si és així, que sembla que sí, a partir d’ara amb mi que no hi comptin, jo no vull ésser més víctima d’aquests polítics i executors que com he dit abans s’han presentat davant la gent de bé com si els conceptes proporció, humà i humanitari, i suposo que molts altres d’importants, no tinguessin cabuda en els seus principis ètics.