Un supòsit, una pregunta

Sr. Director:

Deia Nietzsche, amb la subtilesa i cosmovisió amb què ho feia, que les coses que tenen definició no tenen història i viceversa. És a dir, els fets que tenen una determinada solució el temps no els afecta, perquè les decisions dels jutges van canviant amb les lleis que es promulguen i inversament. Així, per exemple, davant del conflicte generat entre els poders de l’Estat i Catalunya, imaginem que s’arribés al compromís d’una separació consensuada entre ambdós adversaris, tal com va passar a l’antiga Txecoslovàquia. Doncs bé, si  aquest fet es produís, resultaria que Catalunya podria continuar formant part de la Unió Europea i, en conseqüència, mantindria l’euro com a moneda. I tot es realitzaria en absoluta armonia i amb el major consens. Amb la consumació d’aquest supòsit, els ciutadans catalans ens sentiríem feliços i gaudiríem de l’anhelat anhel de ser un Estat independent, a l’haver assumit, majoritàriament, el relat que sent sobirans viurem molt millor. 

Després, passaria un temps en el qual el Parlament seguiria el full de ruta previst per desenvolupar la subsegüent fase constituent; o sigui, consensuar el procés fundacional d’un nou Estat democràtic que elabori una nova Constitució segons la voluntat i les necessitats dels ciutadans. Dit en altres paraules, les forces polítiques i autoritats, als efectes oportuns, es dedicarien a organitzar i implantar tot l’entramat legal de la nova República catalana. 

Posteriorment, finalitzat el procés, hi hauria noves eleccions a Catalunya, i els seus habitants votaríem en llibertat els diversos partits polítics que s’hi presentessin. En aquest context, entra dins del que és possible que els resultats electorals afavorissin la formació de govern d’una determinada coalició que agrupés el que avui són PDeCAT, Esquerra i, potser, la CUP i/o CSQP, o ambdues. 

I constituirien l’oposició Ciutadans, PSC, PP i, potser, CSQP i/o la CUP, o les dos i, potser, algun altre nou partit polític que es formés. En conseqüència, arribats a aquest postulat, què passaria en l’esdevenir, en la tasca política i exercici de responsabilitat, en les diverses àrees, de la nova República de Catalunya? Doncs... que les  polítiques econòmiques seguirien sent dictades pel Bundesbank, com passa actualment en el conjunt de la zona euro. I que aflorarien reformes laborals anàlogues que Macron, Merkel, Rajoy, Rutte i altres líders europeus realitzen actualment als seus respectius països. 

I que aquestes poderoses i  riquíssimes famílies que vénen manejant a la recambra, majoritàriament i ininterrompudament, les finances de Catalunya: els Roures, els Grifols, els Carulla, els Pujol, els Godó, els Cercós, els Rodés i tants altres de la dreta nacionalista, mentre posen en lloc segur les seves enormes fortunes, continuaran beneficiant-se amb la secessió. 

Per tant, què canviaria aleshores per als treballadors del comerç, de l’hostaleria i turisme, de la indústria, de la construcció, de les tèxtils, de l’alimentació, de l’ensenyament, de l’automoció, de la indústria química, de la sanitat i serveis socials i... altres obrers dels diversos sectors del món laboral...? És només una pregunta. Aquí la deixo, perquè cadascú la traslladi a la seva consciència o se’n vagi amb ella a les trinxeres.