SEGRE

Àngel Ros i Domingo

En la mort de Dolors Sistac

Paer en Cap

Àngel Ros

angel ros

Creat:

Actualitzat:

SR. DIRECTOR:

La pèrdua de Dolors Sistac deixa un buit irreemplaçable en el món de les lletres i de la cultura a Lleida i a Catalunya. Referent del catalanisme, degana de les lletres de Lleida, pionera de l’ensenyament del català a la nostra ciutat, escriptora i professora universitària, Dolors Sistac es va llicenciar en Filosofia i Lletres i Pedagogia i col·laborà en diferents mitjans de comunicació, entre els quals la revista Labor, una porta oberta a la modernitat en els anys cinquanta i on l’escriptora va ser l’única redactora, “una dona en un món d’homes” com recordava sovint.

Dolors Sistac també destacava la fascinació que el món del periodisme li va inspirar pels títols i pels titulars, elements que ella treballava molt particularment. Temps de llucar, Passes de vellut, Líriques de silenci o La mirada encantada són alguns dels títols dels seus treballs que també transmeten la seva estima per la llengua i pels vocables més genuïns i propis del català, unes paraules que li agradava perfilar amb l’escriptura manual que sempre va practicar perquè les paraules, com ella deia, les sentia vives a la mà, a més del cap.

Va ser professora de Primària i de Batxillerat al Col·legi de Sant Jordi de Lleida, un centre fundat pel seu marit, Enric Farreny, marcadament defensor de la llengua i la cultura catalanes. També va ser professora de Llengua i Literatura Catalanes a l’Escola de Magisteri de Lleida i va organitzar-hi activitats complementàries dedicades al català i a l’aranès.

Casada amb el pedagog Enric Farreny, prematurament desaparegut, l’escriptora va continuar la tesi doctoral que el seu marit havia iniciat sobre les cançons de pandero i es va doctorar en Filologia Catalana el 1986. La Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi el 2002 i l’Ajuntament de Lleida, la medalla de la Paeria al mèrit cultural el 2012.

L’escriptora s’enorgullia del llegat i de la vocació docent i pedagògica de la seva família així com del seu catalanisme. Sempre recordaré el pregó de l’acte institucional de l’Ajuntament de Lleida amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya del 2007, que li vaig demanar i que ella va acceptar pronunciar. I en un apartat més personal, també recordaré el dolor per la pèrdua, en un accident de muntanya, d’un dels seus fills amb qui vaig ser company de curs a preuniversitari; així com els orígens comuns de les nostres famílies que ella sovint em recordava, de ferroviaris, un col·lectiu important a la ciutat fins fa dècades.

L’Ajuntament de Lleida se suma al dolor de la família de Dolors Sistac per la seva sentida pèrdua que ens deixa, però, un llegat literari, humà i catalanista que perdurarà sempre.

tracking